Aquesta pregunta té moltes possibles respostes, el que voldríem i el que malauradament no rebrem; el que seria just i lògic rebre i el que no ens donaran perquè no volen, no saben o no poden. La taula està formada pels dos governs i aquests, per dues formacions cadascú. Les posicions de les dues parts són, d’entrada molt diferents, la part catalana vol el reconeixement del dret d’autodeterminació, l’amnistia per als presos i exiliats i el fi de la repressió, per part espanyola negociar els 44 punts que Sánchez va entregar-li a Quim Torra en la seva visita a Barcelona.

D’aquesta primera trobada no podem treure cap conclusió, sabem que es trobaran un cop cada mes i l’únic positiu, si podem dir-ho així, ha estat el document conjunt que s’ha publicat, on es reconeix, per primer cop, l’existència d’un problema polític i la predisposició de les dues parts per cercar solucions a fi d’arribar acords que resolguin la situació.

Els mitjans de comunicació, especialment la caverna mediàtica, han criticat l’inici d’aquesta taula de negociació titllant Pedro Sánchez de traïdoria a Espanya i qualificant la reunió de subhasta per obtenir els vots necessaris i aprovar així els pressupostos de l’estat. En un altre sentit, no deixa de ser un èxit l’inici de les negociacions; d’una part el catalanisme. ERC, en especial, fa èmfasi dient que s’ha aconseguit fer seure Espanya i poder parlar i negociar per primer cop. Que el PP protesti i amenaci no deixa de ser una part d’èxit, fins i tot per Pedro Sánchez.

El que m’ha sobtat més i, de passada m’ha produït fàstic, han estat les declaracions de José Maria Aznar i Felipe González, sembla mentida que hagin estat presidents i que es considerin posseïdors de la veritat absoluta. Al primer li devem les mentides de la guerra d’Iraq i l’atemptat d’Atocha, on es van produir prop de dues-centes víctimes i centenars de ferits que ell va atribuir a Eta. Al segon li devem el terrorisme dels GAL pel qual van ser jutjats alts càrrecs del govern del PSOE, condemnats a 10 anys de presó i que al cap de tres mesos ja eren al carrer.

Tots dos varen negociar amb Eta sense aconseguir el seu objectiu. Aznar havia declarat que, sense violència es podria parlar de tot (?). A què ve ara, amb els seus antecedents, criticar una taula de diàleg amb gent pacifica i democràtica com som els catalans, ho considero un gran cinisme totalment fora de lloc i, respecte a Aznar, declarat constitucionalista, convido els lectors a donar una ullada a les hemeroteques del diari de Navarra per veure les seves crítiques a la Constitució.

Són molts i variats els comentaris sobre el tema, inclús alguns independentistes expressen opinions que es contradiuen, concretament Clara Ponsatí qualificava la taula com una enganyifa de Sánchez, mentre Gabriel Rufián ho criticava reptant Puigdemont a ser aplaudit a Cornellà i no a Perpinyà. De fet Puigdemont no confia massa en la negociació encara que no l’hagi criticat. De tots els comentaris existents m’ha semblat el de Iñaki Gabilondo com un del mes més coherents.

Què en pensen vostès, benvolguts lectors? Ens podem refiar del possible èxit d’aquesta negociació? No és el primer cop en molts anys que, com a mínim, s’està intentant? Sigui quin sigui el seu resultat, els representants catalans no haurien d’aixecar-se de la taula encara que el resultat no fos l’esperat. No els sembla que seria el més coherent? Que no seria culpa nostra a ulls de tothom, en especial de la Unió Europea?

FER UN COMENTARI