Segons llegim a la constitució, Espanya és una monarquia parlamentària, un estat de dret i una democràcia consolidada de les més modernes que existeixen i del tot equiparable a les de la resta d’Europa. Això significa que, en teoria, existeix llibertat d’expressió, de reunió, de manifestació, etcètera; perquè sigui així és indispensable una separació de poders entre el legislatiu, el legislatiu i el judicial. I cal preguntar-nos: És així realment?

La història dels Borbons no és precisament exemplar, des del primer (d’infaust record per Catalunya) fins als actuals, ja que en tenim dos, no en recordo cap que en pugui venir a la memòria per destacar les seves qualitats d’home d’estat i preocupat pels habitants del seu regne. En el proper vídeo podran veure un resum d’aquests “grans monarques”.

Sempre s’ha dit que el rei regna però no governa. I pel que observo en les altres monarquies europees aquesta dita es compleix escrupolosament. Tampoc intervenen en les tasques de govern, la seva feina és de representació i protocol com a representant del país. Si fa altres funcions com ara inauguracions d’obres públiques o similars, ho fa per indicació del govern.

Si ens fixem detingudament en el que diu la constitució espanyola, observarem que al rei se li ha atorgat el comandament de les forces armades i, arbitra i modera el funcionament de les institucions. Aquest arbitratge sembla que la monarquia espanyola no l’acaba d’entendre o no li fa el pes que desitjaria. Vegin a continuació el següent vídeo.

Ja hem pogut veure, a través de la història, la forma de governar dels grans monarques que ha tingut el regne d’Espanya. La seva obsessió i absolutisme han estat la seva forma de govern a banda del seu enriquiment personal que els ha dut, fins i tot, al robatori sense tenir en compte al poble ni al bon govern amb les colònies que, una per una, van obtenir la seva independència significant l’ocàs d’aquell imperi on no es ponia el sol.

En ple segles XX i XXI i en una monarquia parlamentària, era de suposar que un rei modern no actuaria de la mateixa forma que els seus avantpassats però, a hores d’ara, no ha estat així. Juan Carlos I ha seguit perseguint la fortuna que no tenia fins a aconseguir-la. No es tracta només dels 100 milions d’Aràbia Saudita que ara investiga la justícia de Suïssa o el nou fons recent descobert i que implica a Felipe VI, la seva col·lecció d’intermediació i les comissions percebudes tenen una llarga història.

Com hauran pogut comprovar, l’actual monarca i el rei emèrit han defensat sempre la virtut i l’exemple que estan obligats a observar els dirigents i responsables polítics i la seva lluita (?) contra la corrupció. Traduït en claredat significa cinisme.

No ha estat cap gest d’honestedat que Felipe VI renunciï a l’herència del pare, cosa que no pot fer fins a la seva mort. Intentant quedar bé ha suprimit els diners que percebia l’emèrit, fins ara, per haver sortit a la llum un fons offshore del que és beneficiari. El que passa és que des de fa un any ja ho sabia, però ara s’ha descobert i vol aparentar ser honest.

Aconseguirem algun dia deslliurar-nos d’aquesta monarquia? Si tan democràtic és l’estat espanyol, no tindrà gens de por per plantejar un referèndum on es pregunti als ciutadans una pregunta molt fàcil: Monarquia o República. O es negarà dient que és inconstitucional?


Article publicat també a Diario16 titulat “¿Qué tal si hablamos de la monarquía española?“.

COMPARTIR

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI