Segur que passa pàgina l’independentisme català?

“Ni oblit ni perdó”. Aquesta frase corre molt en la xarxa a Catalunya. Han succeït, succeeixen, moltes coses greus en les relacions Espanya-Catalunya. Qui les ha provocat? El govern espanyol titula: “Diàleg pel retrobament”. Diferents polítics, mitjans diuen que Catalunya passa pàgina. Analitzant des de diferents perspectives, referents, les conclusions són negatives.

Contractes o protocols respectats?

Com a consultor he assessorat “contractes o protocols” familiars o entre empreses associades. Recullen aspectes per a evitar conflictes i llits per a solucionar-los. He assessorat, format, a alts directius en “negociació”. El meu millor referent és el model Harvard. La Constitució espanyola, els estatuts, els pressupostos secundats van ser acords-protocol. El nivell d’incompliment és conegut. Quan ha sorgit el problema “polític” s’ha judicialitzat. La sentència del TC, que ha deixat a Catalunya “fora” de la Constitució, va generar la “reacció” de bona part de la societat catalana.

Aquesta va voler resoldre-ho democràticament, un referèndum. Va haver-hi repressió judicial, policial. Van escoltar un “per ells” que va semblar recolzar el propi cap d’estat. A penes suport dels qui es qualifiquen demòcrates a Espanya. Hi ha condemnes desproporcionades per delictes que exmembres del propi Suprem consideren inexistents. El New York Times va qualificar “d’error” el judici als líders i The Guardian va qualificar de “vergonya” la sentència. No es van respectar ni es respecten els “contractes” per part de l’estat espanyol. La justícia espanyola no coincideix amb l’europea. El publicat sobre la JEC, o el Suprem, els qüestiona. Allunya la solució. No sols falla qui hauria d’haver-ho complert. També qui ho jutja. Què demostren, suggereixen, els fets a un analista imparcial?

Quins efectes ha tingut i té en la societat catalana independentista?

Els catalans tenen memòria. Va haver-hi diàleg quan es va convidar a tornar al president de la Generalitat a l’exili. La Generalitat estava reinstaurada “abans” que la Constitució i que les regions ni pensessin a ser autonomies. Per a un nombre creixent de votants catalans, Espanya ha incomplit la Constitució, els estatuts, el finançament acordat en aquests, els pressupostos que contemplaven infraestructures vitals. Ha perjudicat i perjudica aspectes fonamentals de justícia social, educació, sanitat, treball, transport. S’ha consolidat l’espoli que ja denuncia The Wall Street Journal: 9% del PIB. Baviera, a Alemanya, el 4%. El més alt d’Europa a una zona generadora de riquesa.

Drucker i Ohmae parlen de “colonització perifèrica”. Ohmae cita, fins i tot a Catalunya com a exemple d’aquesta política colonitzadora per part de l’estat espanyol.

Els independentistes saben que sent independents poden viure com a Àustria, Bèlgica, Dinamarca o Finlàndia segons dades macroeconòmiques. Llegeixen premsa estrangera. Coneixen que la UE els qualifica “motor d’Europa”; que Financial Times assenyala a Catalunya, per tercer any consecutiu, la millor zona del sud d’Europa per a invertir. Però estan asfixiats política, legal, judicial, econòmicament. Se senten menyspreats, dominats. No hi ha cap proporció entre el que li exigeixen aportar, “per força” i el que haurien de rebre “per pròpies lleis espanyoles”.

L’independentisme és creixent. Estudis demoscòpics així ho confirmen: les generacions joves són majoritàriament independentistes i estan més formades que els dependentistes, normalment majors de cinquanta anys.

Serà possible el retrobament?

Què oferirà Espanya perquè aquesta societat que ha reaccionat per dignitat democràtica, defensa dels seus justos drets en qualitat de vida, democràcia, justícia social, perdoni i oblidi?

No es respectin les dues premisses fonamentals de Harvard per a un acord

mesa-del-diálogo

  1. Veritable predisposició a aquest. No percebo en els grans partits, líders regionals, en la majoria de la societat un compromís de solució. Sí que continuar la repressió judicial, policial. Així es publica. És crítica el diàleg. La història demostra que ja va haver-hi acord i no es va complir per part espanyola.
  2. Mútua capacitat de resposta. Factor “identitat”. Catalunya té consciència de la seva història com “ens” polític molt anterior a la pròpia existència d’Espanya com a tal. La Constitució la va considerar “nacionalitat”. Les seves “exigències mínimes” en els factors democràtic, econòmic o finançament, autogestió de recursos, capacitat de decisió, etc. no coincideixen amb “el màxim” que l’estat espanyol ofereix. Qualsevol líder autonòmic “regional” es considera amb dret a decidir, vetar, imposar, a Catalunya. Avisen: “No cediran res a favor de Catalunya” encara que sigui just i legal. És coneguda la posició dels tres partits de dreta. No existeix “mútua capacitat de resposta”.

Llavors?

El problema no té solució. Existeix però no en la intenció i ment de l’estat espanyol. Per a Espanya, Catalunya és una regió més que ha de contribuir el que se li assigni i sense protestar. És impossible fer una oferta justa perquè aquests milions de catalans que volen anar-se’n, decideixin quedar-se “amb” Espanya i fer-ho de forma lliure, satisfactòria i voluntària.

Mentrestant, no sols no s’anul·len motius que convidin a oblidar i perdonar. S’augmenten. I, amb això, el problema.

Fins quan podrà Espanya retenir a Catalunya per via judicial, presons, imputacions, multes milionàries, per força? Farà alguna cosa Espanya perquè aquests milions de catalans, passin pàgina, oblidin i perdonin?

COMPARTIR

FER UN COMENTARI