La justícia espanyola no té vergonya

Publicada: 29/12/2019 19:03h

Cada dia m’esvero més, en assabentar-me com funciona la justícia a Espanya. No se en quins paràmetres es regeix per considerar quan uns delictes han prescrit i quan no. Abans de la famosa transició del 78 (modèlica segons van dir i presumir) es va promulgar una llei d’amnistia per salvar-los el cul de tota responsabilitat, en els crims del franquisme, a tots els que, d’una forma o altra, els van perpetrar, silenciar o ignorar.

Aquesta llei no va ser reconeguda a escala internacional i rebutjada per l’organització de les Nacions Unides. La mateixa ONU i Amnistia Internacional van renyar el govern per la llei il·legal i la manca de recerca dels milers de cadàvers, encara a les cunetes de tota la península. També va criticar al govern espanyol per no permetre investigar i jutjar els culpables dels crims del franquisme.

Només en Catalunya hi van haver 81.000 persones processades i 78.000 imputades en consells de guerra. 3.358 foren afusellades i 648 moriren a la presó. A més s’ha de tenir en compte les depuracions, els exilis, els camps de concentració i els desapareguts.

El principi de justícia universal a què va recórrer Garzón per obrir causes contra militars argentins que no podien ser jutjats al seu país no és vàlid amb el franquisme. Així ho creu el Govern de l’estat, que apel·la a un altre principi jurídic internacional, el de subsidiarietat, per defensar la seva potestat en aquesta matèria després de les querelles presentades als jutjats argentins per familiars de víctimes espanyoles. Aquest principi sosté que un assumpte s’ha de resoldre per l’autoritat pròxima a l’objecte del problema, excepte quan el país no pugui garantir els mínims requisits exigibles.

El govern assegura que Espanya compta amb un “sólido Estado de Derecho, donde funciona la ley, la justícia es independiente i está reconocida en todo el mundo”. Però fonts governamentals van desvincular les lleis d’obediència deguda i punt final que regien al país sudamericà fins que van ser anul·lades l’any 2006, de la llei espanyola de 1977.

La Fiscalia General de l’Estat ha prohibit, mitjançant una ordre d’obligat compliment a tots els jutges i fiscals espanyols, d’atendre familiars de les víctimes per donar testimoni dels fets, ja sigui per tortures i desapareguts durant la guerra civil o durant la dictadura de Franco. L’objectiu és que aquests testimonis no vagin a parar al sumari de la jutge de Buenos Aires, Maria Romilda Servini.

La llei d’amnistia espanyola no és de “punto final” i es va exigir que s’hi afegís un article que reconegués el dret a jutjar la dictadura per casos de genocidi o de lesa humanitat. La llei segueix vigent i l’executiu no té intenció de modificar-la.

En què es va basar la senyora Madrigal quan va declarar que els crims del franquisme havien prescrit? La legalitat d’aquesta afirmació està en dubte. La solució? Obstruir la justícia impedint que jutges i fiscals atenguin als familiars de les víctimes. És bo recordar que Fernández Díaz presumia que la fiscalia li “afinava las cosas” i que el PP, mai ha volgut condemnar el franquisme i els seus crims. O sigui: “Justícia a la española“.

Què en pensen vostès, benvolguts lectors? D’això en diuen justícia independent, estat de dret i reconeixement internacional? Ara es parla del procés, de Junqueras, del TJUE i la seva sentència, però el problema ve de lluny perquè en Espanya, en molts aspectes, la justícia entre ells, està aturada entre finals del segle XIX i principis del XX.

1 COMENTARI

  1. Espanya presumeix de democracia i cal recordar que aquí es on es va inventar a partir del 1939 la “Democracia organica”. Sempre anem un pas endavant.
    Quan un politic obre la boca es per recalcar que som un Estat de Dret per intentar que ens ho creiem. No veig que a paisos de l’entorn els hi hagin de recordar a diari.
    Per sort avui ja es sap tot. Si tant tiben la corda acabaran trencant-la
    Arribaren a temps a veure-ho?

FER UN COMENTARI