Podem parlar sense embuts de l’eutanàsia?

Publicada: 11/04/2019 20:03h

El suïcidi de Mª José Carrasco ajudada pel seu marit, Àngel Hernández, ha tornat a reobrir el debat sobre l’eutanàsia i el suïcidi. Des de feia anys, la Mª José patia una malaltia que li causava dolors insuportables que no podia alleujar. Aquest cas reobre novament una polèmica que ja dura molts anys i que en qualsevol moment pot afectar-nos a nosaltres mateixos, familiars o persones del nostre entorn.

L’eutanàsia, terme provinent del grec eu-thanatos (bona mort), fa referència a aquelles accions realitzades per altres persones, a petició expressa i reiterada d’un pacient que pateix un sofriment físic o psíquic, a conseqüència d’una malaltia incurable i que ell viu com a inacceptable, indigna i com un mal, per tal de causar-li la mort de manera ràpida, eficaç i indolora. Aquestes accions es produeixen, doncs, en atenció a la persona i d’acord amb la seva voluntat –requisit imprescindible per distingir l’eutanàsia de l’homicidi– amb la finalitat de posar fi o evitar un patiment insuportable. A l’eutanàsia hi ha un vincle causal directe i immediat entre l’acció realitzada i la mort del pacient. Des de la introducció del consentiment informat no podem parlar més de la mal anomenada “eutanàsia passiva”. És obvi que la no-instauració d’un tractament, la seva suspensió i l’eutanàsia sempre han de ser sol·licitats

Durant els darrers vint anys s’han produït nombrosos debats públics, al nostre país, i a molts altres, sobre la manera de tractar als malalts terminals o persones amb càncer i processos degeneratius irreversibles que demanaven morir per evitar el sofriment o per no haver de viure la fase més degradant de la malaltia. Malalts que patien situacions extremament penoses o els seus familiars, han plantejat davant els tribunals de justícia poder posar fi a una vida que consideraven indigna. Aquests processos han estat objecte d’intensos debats públics i han fet paleses les divergències entre la voluntat dels malalts i les disposicions legals i sanitàries.

Entre els casos més destacats pel seu valor paradigmàtic, el de Ramón Sampedro, el cas espanyol més conegut per la seva escenificació a la pel·lícula Mar adentro, va patir una tetraplegia des de l’any 1963, com a conseqüència d’una secció medul·lar, provocada per un accident; des de llavors es trobava immobilitzat de forma absoluta i permanent de tot el cos, a excepció del cap.

Amb el pas dels anys va arribar a la conclusió que en aquestes condicions la seva existència era més una tortura que una vida digna; una “bona mort” tenia més sentit que seguir vivint, però la seva dependència total dels altres li impedia el suïcidi. Per aquesta raó va sol·licitar als jutges que autoritzessin el seu metge a assistir-lo, i que l’exoneressin de qualsevol responsabilitat penal, fossin quines fossin les conseqüències. En concret, Sampedro va demanar que el metge de capçalera li subministres la medicació necessària per evitar el dolor, l’angoixa i l’ansietat que el seu estat li produïa, sense que això, en cap cas, pogués ser considerat, des del punt de vista penal, com ajuda al suïcidi, delicte o faltes de cap classe, en assumir el risc que tal medicació podria comportar i poder així, morir dignament. El cas va ser presentat davant els jutjats de Barcelona i desestimat en primera i segona instància, per no correspondre aquesta jurisdicció a la del seu domicili, el tercer intent, davant els jutjats de A Corunya, tampoc no va reeixir. Finalment, amb l’ajuda d’un grup d’amics, va prendre cianur i va morir el 12 de gener de 1998 a Boiro (A Corunya).

2018011118585111214

El dret a decidir sovint xoca frontalment amb els drets socials que comporten el fet de viure dins d’un col·lectiu i en unes societats avançades, on tots ens fem responsables de tothom. Per aquesta mateixa raó, la interrupció voluntària de la mateixa vida no pot quedar només en mans de cadascú, encara que al final és l’opinió de l’interessat, en ple ús de les seves facultats i degudament informat, la que més pes ha de tenir. En alguns països que ja han abordat aquest assumpte amb rigor i sense sectarismes ideològics o religiosos, aquesta mà amiga ha pres la forma de comissions interdisciplinàries que analitzen el cas i eviten que la decisió final d’autoritzar la mort dolça sigui individual: d’un metge, d’un familiar, d’un jutge. Se socialitza així un acte que inevitablement repercuteix en la comunitat, encara que afecta un individu. Potser és aquesta la solució a seguir. Els Països Baixos i Bèlgica van obrir el camí.

Qui més està en contra perquè l’eutanàsia sigui legalitzada i, per tant permesa, és la religió, especialment la catòlica. L’església sempre ha estat presonera del seu pretès monopoli teològic de la veritat, la qual cosa l’ha conduït a immiscir-se en qüestions que no li són competents. Per exemple, Sant Embrossi, en el segle IV, s’oposava en ferm als preceptes de la medicina per ser contraris a la ciència celestial i al poder de la pregària. Fins al segle XVI va estar condemnada, per l’autoritat eclesiàstica, la dissecció de cadàvers i l’estudi de l’anatomia. A finals del segle XVIII, es va oposar a la vacuna antivariòlica perquè entenia que la verola era un càstig diví, i l’home no havia de sostreure’s a aquest càstig. Amb la mateixa lògica es va prohibir desviar el curs dels rius perquè això significava corregir l’obra de Déu. En el XIX la mateixa església es va oposar a la utilització de l’anestèsia en els parts. I actualment s’oposen a la investigació amb cèl·lules mare, a la planificació familiar, a l’ús del preservatiu per a combatre la sida… A hores d’ara, la conferència episcopal espanyola ja s’ha declarat contrària novament a l’eutanàsia.

20181123-636785731541165307_20181123123537623-kvQC-U453105810370xPD-992x558@LaVanguardia-Web

El de la lluita contra l’eutanàsia no és, per tant, més que un nou episodi dintre d’aquest costum mil·lenari que té l’església per intentar conservar el seu poder immiscint-se en tota mena de temes. El que més m’indigna és que a dictadors assassins com ara Franco o Pinochet, morts al llit, l’església els muntés solemnes funerals, amb la participació de bisbes inclosa i després de rebre els sagraments, mentre que a Roma, una dona en estat vegetatiu, que va morir assistida, el Vaticà va ordenar tancar el temple on s’havien de fer les exèquies, prohibint l’acte i deixant al fèretre, la família i la gent al carrer, el que va provocar una multitudinària manifestació en contra d’aquella decisió davant mateix el temple que, així i tot, va mantenir la porta tancada.

Cal insistir en el que és obvi: L’eutanàsia voluntària és un dret humà, un dret humà de primera generació, un dret de llibertat. Al nostre país però se sap que el govern no vol ampliar els fronts de batalla que manté amb l’església. I aquí és on poden ser prou útils algunes consideracions. En primer lloc, convé recordar que bona part dels catòlics està a favor del dret a l’eutanàsia en contra de les consignes Vaticanes. Un 80% dels espanyols, segons una enquesta de Metroscòpia, està a favor del dret a l’eutanàsia activa per a malalts incurables. El que significa que si els partits deixessin la política a un costat i permetessin als seus diputats votar amb total llibertat de consciència, probablement s’obtindria la majoria suficient per a la seva legalització.

No voldria acabar aquest article sense censurar a Susanna Griso, la presentadora de televisió ha estat del tot desagradable amb el marit de Mª José Carrasco. En català en diríem que ha pixat fora de test.

Què en pensen vostès, benvolguts lectors? És un tema delicat però cal patir fins a l’extrem d’estar desitjant la mort per evitar un dolor insuportable? La mort és l’últim capítol de la vida, no seria bo acomiadar-nos en pau i tranquil·litat?

COMPARTIR

FER UN COMENTARI