Segons Harvard, poden negociar amb èxit Catalunya i Espanya? (I)

Publicada: 04/02/2019 11:31h

Negociació: “Procés pel qual es pretén arribar a un acord entre parts amb interessos i objectius oposats i, alhora comuns”. La primera exigència: “Predisposició a l’acord”. Com a consultor he aportat aquest mètode en moltes ocasions. Ajuda al compromís. Explica per què és impossible o no es compleix. Ho aporto com “referent” perquè el lector diagnostiqui. Tot el que exposo està publicat.

1978: Transició del franquisme a la democràcia

Catalunya i el rei de Castella primer, i d’Espanya després, han negociat sovint al llarg de segles. El nivell de compliment ho recull la història i mai no ha estat bo per a Catalunya. La transició va ser un nou i ambiciós acord. Ideologies distanciades i identitats històriques Catalunya-Espanya, com a subjectes polítics, van participar en aquest projecte comú. Catalunya, per defensar la seva cultura, història, identitat, lleis, llengua, benestar. Eren, són, objectius propis però podien participar en un objectiu comú: Una constitució que es considerava un “punt de partida” per a una societat moderna, democràtica, justa, europea. Es va restablir la Generalitat. Primer Estatut. Va ser indispensable: “Predisposició a l’acord”!

negociación

I fins ara què?

Què demostren els fets objectius durant aquest període? Aviat es va veure que la Constitució era més una “meta” que un inici. Va arribar la LOAPA. Els Incompliments progressius i creixents segons dades oficials i publicades. Interpretacions oposades que perjudiquen clarament els interessos d’una part, Catalunya i tots els seus habitants, en benefici de l’altra: Espanya. Els interessos “comuns” anaven desapareixent a mida que prevalien els de la part espanyola. La constitució quedava subjectivament interpretada. El model de finançament castigava de forma progressiva i severa a la societat catalana. Inversions bàsiques en infraestructures no s’executaven. Els incompliments, recollits a les  hemeroteques, anaven creixent i acumulant-se. Això va portar al segon estatut.

2010-08-08_IMG_2010-08-08_17_36_43_estatut

Nou procés de negociació

Amb “interessos i objectius oposats però també comuns”: Actualitzar un acord que permetés el normal desenvolupament i la convivència. El que va succeir és conegut: Els incompliments creixien, s’acumulaven i un estatut constitucionalment elaborat, aprovat per clara majoria pel parlament català va ser “raspallat” (així ho va qualificar Guerra, PSOE) malgrat la promesa de “respecte” del president del govern socialista. El text va ser confirmat per majoria i signat pel cap de l’estat. Va ser impugnat pel PP i un qüestionat tribunal constitucional va anul·lar parts fonamentals. Juristes i catedràtics van qualificar de “cop d’estat” a la constitució i va deixar a Catalunya sense estatut. Total incompliment de l’acord constitucional, estatutari. Ni tan sols es compleix el text que va sobreviure.

Els fets s’han precipitat. El conflicte és palès i els interessos clarament contraris. Catalunya està tàcita i expressament intervinguda però proposa recursos democràtics. Espanya es nega rotundament. La seva reacció és coneguda.

Segons Harvard, objectivament, qui demostra predisposició i qui no? Qui compleix l’acordat i qui no? Efectes…

1 COMENTARI

  1. Doncs cal que Catalunya defineixi el seu “BATNA” (Best Alternative to a Negotiated Agreement) i s’organitzi per entomar i guanyar el proper periode de desacord (conflicte) amb Caspanya. I aixo també ha d’incloure scenaris de “Lose – Lose”.
    Com es sabut, “You should not take your dreams for realities”. El “somni” (malson?) es creure que amb Caspanya (Castella?) es pot negociar.

Respon a Xavier Campos, Cercle Català de Negocis Cancel·lar la resposta