Llibertat d’expressió

Publicada: 02/09/2018 21:15h

Diu la senyora fiscal general de l’Estat que penjar llaços grocs no és cap delicte, només faltaria, com tampoc ho és penjar ofertes o demandes de llocs de treball o propostes de compra, venda o lloguer o per fer de Reis Mags per Nadal.

També afirma la senyora fiscal que treure’ls, tampoc. Naturalment sempre que s’emmarquin dins de la llibertat d’expressió.

Catalunya està plena de llaços grocs que en el fet de treure’ls sí que barregen aspectes ideològics i algunes vegades, no m’atreviria a dir que hi hagi odi però sí ganes de deixar-se veure políticament parlant. Les xarxes socials hi col·laboren eficaçment deixant-se veure i la persecució policial, també. No és delicte, segur, però manca de moral possiblement sí.

Recordo, per exemple, que ja fa molts anys durant la campanya “volem bisbes catalans” demanda que es pintava a les parets adients, algú modificava l’eslògan dient que “no volem ni bisbes ni catalans”. Això és llibertat d’expressió i ningú perseguia a ningú.

Pel que fa darrere els llaços grocs hi ha quelcom més que una llibertat d’expressió. Penjar o lluir llaços grocs és la manifestació externa de que l’Estat espanyol vulnera arbitràriament els drets fonamentals d’uns ciutadans de Catalunya els quals se’ls manté a la presó per uns fets que objectivament no es poden demostrar. Treure llaços grocs vol dir que està d’acord a empresonar ciutadans pel fet de pensar diferent o d’exercir la seva feina de govern que tenen encomanada. Això no és llibertat d’expressió, és tota una altra cosa.

Quan la policia recrimina a ciutadans i els demana identificar-se quan la seva manera de manifestar la seva llibertat d’expressió va acompanyada de passamuntanyes, eines tallants o gravadores d’imatge, podem afirmar que tot plegat va més enllà de qualsevol llibertat d’expressió.

Si la policia pot retirar pancartes de llocs inadequats o per seu contingut desadient, per què no pot demanar la identificació d’aquell que malmet llaços grocs que la majoria de les vegades queden a terra embrutant la contrada o hi queden els nusos, per tant el signe del que representen queda intacte?

Ha començat la guerra dels llaços, jo en poso tu els treus i així progressivament en un no parar. Vigilem que en aquesta guerra no hi prenguem mal. De moment qui hi guanya son els fabricants de cintes grogues i algun dels partits polítics que quan veuen els agafa una urticària i criden per no rascar-se. I això no és llibertat d’expressió, encara que segurament tampoc és cap delicte.

Quan sento la senyora Arrimades parlant en to “mitinero” de la fractura social a Catalunya deu ser que no surt al carrer com la resta de ciutadans, no agafa el metro, deu ser que no va al mercat i parla amb els venedors sobre el preu del peix o de la fruita, deu ser que no parla amb les seves veïnes. Si ho fes s’adonaria que la gent comú conviu pacíficament i no es baralla, la gent comenta el que passa pel món tranquil·lament encara que tinguin opinions diferents. Si ho fes s’adonaria que el seu discurs no té res a veure amb el seu entorn, que no té res a veure amb allò que crida amb un micròfon davant. Tot el que crida és mentida, que no s’ho creu ni ella. A manca de propostes polítiques només li queda desgavellar-se per intentar que algú se l’escolti.

A la gent de Ciutadans i del PP no els agrada la llibertat d’expressió. Penjar llaços grocs a finestres i balcons, a l’espai públic o a entitats privades podria ser (segons ells) un delicte d’odi. Que hi hagi presos polítics o càrrecs electes a l’exili és una realitat que clama al cel i a aquesta gent no en volen ni sentir parlar ni que els ho recordin pels carreres.

Per evitar aquest batibull que no porta enlloc hi ha una solució: Que els presos i els exiliats tornin a casa, d’aquesta manera podrem evitar de fer palès la injustícia actual.

Prou llaços grocs! Els presos i exiliats a casa. Si se’n estalviarien de mal de caps, de diner públic i de temps de funcionaris.

FER UN COMENTARI