La monarquia espanyola i la transició de 1978

Publicada: 08/04/2018 23:02h

Primerament he de confessar que jo vaig votar la Constitució favorablement com la majoria de catalans d‘aquella època. No era potser el millor text possible però si la confiança de que s’obria una nova etapa i deixàvem enrere la dictadura franquista. Amb aquest desig, la carta magna va ser aprovada amb una ampla majoria a tot l’esta menys a Euskadi.

El reconeixement de les nacionalitats, l’estat plurinacional i les diferents llengües que en ell es parlaven en van convèncer, a mi i a molta altra gent, de que es tractava d’un primer pas per establir una democràcia moderna que podria posar fi a les dues Espanyes sorgides després d’una guerra civil i el franquisme.

El franquisme, però, no va desaparèixer. Jutges, militars, funcionaris, advocats de l’estat… que ja hi eren en l’administració franquista no van pas desaparèixer sinó que van continuar en el seu lloc i tots ells havien aconseguit la seva posició dominant en el regim dictatorial anterior.

La coincidència del terrorisme basc, al temps que una greu crisi econòmica, van dur al país a una difícil situació. Els Pactes de la Moncloa no van acabar de solucionar-ho, es van començar a sentir soroll de sabres i es va arribar al cop d’estat del 23-F que tots recordem i ens va tenir angoixats fins a creure’ns que el Rei ho havia pogut solucionar.

Però no va ser com ens ho havien explicat. Van començar a sorgir noves lleis (la LOAPA en va ser la primera) que, de mica en mica, van retallar les expectatives que teníem, en especial referència a l’estat de les autonomies, incompliment d’estatuts, recentralització i retallades que, a hores d’ara, encara continuen.

Amb el pas del temps la monarquia ha perdut l’inicial respecte i admiració de la major part de la població, El coneixement del que va succeir el 23-F, les declaracions de Sabino Fernàndez Campos i altres testimonis, han fet que dubtéssim del que ens van explicar. Si això hi afegim la vida desenfrenada de Joan Carles (amants, elefants…) que el van obligar a abdicar en el seu fill, ja queda tot dit.

A nivell català, el discurs que va que Felipe VI respecte al procés, va donar de si una imatge fora del que es consideraria normal d’un cap d’estat. No van tenir cap gest -pare i fill- per comprendre quin era el problema al Principat ni com s’havia arribat a aquella situació. Si la Constitució diu que el cap d’estat arbitrarà i/o moderarà determinades situacions, la corona va fallar estrepitosament, no per fer-ho malament sinó per no haver fet absolutament res per intentar solucionar-ho.

En un altre ordre de coses, tots hem estat observadors de la picabaralla reial de les dues reines en la catedral de Palma. Les imatges ho diuen tot i jo no les vull comentar, que cadascú en tregui les seves conclusions i es pregunti si tenim la necessitat de mantenir una casa reial que no serveix pràcticament per a res.

I cal no oblidar que la monarquia actual ens la va imposar el dictador Franco. És aquesta la imatge de monarquia parlamentaria que en mereixem?

2 COMENTARIS

FER UN COMENTARI