Les grans mentides que circulen per Espanya

Publicada: 06/03/2018 23:00h
Mariano Rajoy, durant un passeig a Vigo (Espanya) aquesta mateixa tarda. Font: Miguel Riopa / AFP

Si en comptes de viure a Catalunya visquéssim en Andalusia, Extremadura o qualsevol de les dues Castillas, probablement viuríem enganyats, com ho estan els seus habitants, per les informacions que reben de la majoria dels mitjans de comunicació, especialment de la premsa i les TV de la capital. Aquestes informacions, tergiversades o manipulades, estan provocant una animadversió en contra de Catalunya a tot l’estat.

El PP és, sense cap mena de dubte, el que més mentides ha dit sempre i ha fomentat la seva distribució a través de tots els mitjans al seu abast. No ha tingut cap respecte per la veritat ni per les víctimes que s’hagin produït en casos puntals, com ara el del tren Alvia a Galícia, el metro a València, l’avió Yak-42, l’atemptat dels trens d’Atocha, la guerra d’Iraq, el rescat de la banca, l’amnistia fiscal, etcètera, etcètera.

Les anteriorment citades són d’àmbit estatal però, a partir de la sentència de l’Estatut per part del Constitucional, a Catalunya es va desenvolupar l’anomenat procés, del tot pacífic, en contra del mal tracte que es rep de l’estat i que, com ja sabem, va acabar en la consulta de l’1-O, les càrregues policials i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució.

El delegat del govern central a Catalunya, Enric Millo, va declarar que no havia vist cues de gent per anar a votar i que, “tècnicament”, no va haver-hi càrregues policials. Caldria preguntar-ho als 1.066 damnificats per les porres, entre ells, el ciutadà que va perdre un ull per una pilota de goma (prohibides a Catalunya). Què entén el delegat del govern espanyol de la paraula “tècnicament”? Ell que no ha perdut cap ull ha pogut veure les imatges que han donat la volta al món. Per què menteix?

Es va fer una aplicació del 155 del tot abusiva i il·legal. Rajoy va destituir el govern català, dissoldre el Parlament i va convocar eleccions. Aquestes van penalitzar el PP obtenint el seu pitjor resultat de la història a Catalunya. Com van guanyar els partits independentistes, ara posen mil i una pegues perquè Sánchez o Puigdemont no puguin ser investits tot i córrer el perill, el jutge, d’incórrer en un delicte de prevaricació.

L’atac contra Catalunya va arribar a cotes inimaginables, mitjançant un decret es donava facilitats perquè les empreses poguessin canviar la seva seu social fora del Principat. En alguns casos invitant-les, en altres advertint-les que podrien perillar els contractes amb les administracions públiques, es parla fins i tot d’una trucada des de la Zarzuela a la SEAT. Amb això van vaticinar una recessió de l’economia catalana.

La mentida més grossa i desvergonyida no ha estat del PP. Ha estat del socialista Alfonso Guerra. Dic això perquè el seu atac a Catalunya ha estat demolidor i localitzat en tres fronts, a saber: L’escola catalana, Televisió de Catalunya i Mossos d’Esquadra. Ens ha qualificat de feixistes i colpistes negant qualsevol mena de diàleg possible amb Catalunya.

Els lectors hauran pogut visionar els vídeos que acompanya l’article (podrien ser molts més). Dies enrere vaig publicar, en aquest mateix diari, un article sobre l’odi. A la vista del contingut del present, em permeto repetir la pregunta als lectors: És Catalunya la que odia Espanya o a l’inrevés?

4 COMENTARIS

  1. Manel, no ens enganyem. Sí que hi ha un percentatge indeterminat de població que sí que mira acríticament les teles borbòniques, i doncs es creuen aquestes mentides, però hi ha un gruix important que les mira perquè diuen justament el que volen sentir i creure. Que el que volen sentir i creure sigui mentida és una simple anècdota.

    I sobre si ens odien o els odiem, un comentari. En dialèctica, un dels principis fonamentals és evitar la negació perquè això et porta a anar a remolc dels arguments del contrari. Per tant, sabent això, un recurs habitual és culpar el contrari dels teus propis defectes o culpes. Així, si jo sóc un feixista i t’acuso a tu de feixista, t’estic obligant o bé a acceptar-ho o bé a haver d’entrar en la negació del meu argument i, a sobre, a haver de recórrer al feble “i tu més”.

    Per tant, quan ens acusen de feixistes, de supremacistes o d’odiar-los, no ho fan perquè ho creguin sinó perquè així desactiven que nosaltres els en puguem acusar a ells. Contestar “jo no sóc feixista, el feixista n’ets tu” et fa quedar sempre malament.

  2. El nostre gran problema comença per la manca d’informacio contrastable. En sortir del territori català perdem la connexio amb totes les nostres emissores, mentre que a qualsevol racó de Catalunya podem sintonitzar la COPE, 13tv, Librtad Digital, etc.

  3. Informar és formar (o deformar) a la persona, al ciutadà. La informació és el poder. La desinformació, també (per desgràcia).

    Però és que, a més, desinformar és exercir la pitjor maniobra de la comunicació. És a dir, posar en pràctica les “mitges veritats”, que són les pitjors de les mentides. Perquè aquí només compta el gruix, l’ampla mirada, i per una desgraciada inèrcia es perden els detalls. Contemplat des de fora, no tot és a l’abast. La distància pot atorgar perspectiva però frustra la concreció. Prima la visió general. I és convenient simplificar els problemes, per almenys intentar albirar una solució. Per conciliar dues posicions, és primordial començar per l’acord en els grans trets. Sobre la resta, ja es veurà. Per cert, a això se li diu negociar.

    M’explico: si jo dic que els espanyols roben, ells afegeixen que els catalans també. I tothom té la raó, ben malament mirat, doncs això no és mentida. Però alhora també es descarten uns importants matisos de la veritat. Si qualsevol escura una mica, de ben segur que l’assumpte es complica, i al final s’acaba mig esvaint. I la crítica esdevé difícil; es tracta de fer-ho fàcil.

    Llavors no interessa parlar dels bruts afers acordats dins la llotja d’un conegut estadi de futbol, com tampoc dels privilegis antieconòmics d’una capitalitat política corrupta i ineficient (comercialment imposada). Tampoc s’hi parla de la llei (la justa, vull dir). Com, de pas, s’obliden els tractats internacionals que protegeixen els drets polítics, semblen haver desaparegut. És un problema d’interpretació, és trist que el dret pugui acabar tant tort.

    Els matisos, els serrells, els apunts, els detalls, no interessen. Tothom a l’estado español roba, i ja està. No és de bon grat remenar la porqueria. No s’hi val argüir que en una Catalunya independent la justícia seria plena i que la corrupció mimbaria pel sol efecte d’un major i millor control. O que la capitalitat econòmica es veuria justament corresposta segons el seu valor estratègic i comercial. No s’accepta que tot rau en una qüestió de mentalitat, que les relacions econòmiques entre els pobles forgen un acurat tarannà. Quan la valua del resultat només obeeix al risc i l’esforç que comporta. Aquests són aspectes basics, mínimament perfilats. Però no volen atendre’ls, doncs aleshores es trenca el senzill esquema que massa gent i massa països fan servir des de sempre: “Els catalans també som toreros per sota dels Pirineus, i es comporten, si fa no fa, com la resta”. Així romanem tots agrupats, dins un mateix ramat, que de diferències a Europa ja n’hi ha prou. I a més, si s’obrís la porta…

    Catalans, ja ho sabeu, pel bé del futur i la prosperitat de l’economia europea, a fer-vos afeccionats als toros, a cridar a tot arreu i que es noti d’on veniu, mantingueu els serveis públics ben bruts, com sempre, i robeu el que pugueu, que potser no us agafen. Ja que tothom sap la pírrica pensió que li espera… I tothom feliç i content, eh? És cert que no tothom roba, ni tothom és brut, ni tothom crida massa, o quan toca aquest tothom calla, ni tothom vol imposar la seva nacionalitat… Però segueixen sent tants tothoms els que sí…

    Conclusió final: si un ciutadà qualsevol, d’un estat qualsevol, pertanyent a una nació qualsevol, d’un continent qualsevol, recolza i vota a un partit polític qualsevol, que ocupa un gobierno qualsevol, que atorga un còmplice silenci davant un atemptat antidemocràtic que mai no pot ser qualsevol… Em demostra que jo no sóc com ell, que la meva pàtria és una altra qualsevol, doncs desitjo poder decidir quina mena de qualsevol vull ser…

  4. Yo siempre lo he dicho, hay 7.400 millones de personas equivocada y unos 2 millones tenemos razón,. Que gente más rara.

Respon a David Cancel·lar la resposta