El senyor Rajoy i el seu govern tenen tota la ciutadania en peu de guerra però ells es mostren insensibles, sords com una campana i cecs absoluts, talment com sí les protestes al carrer fossin un divertiment pels desvagats.

Des de fa mesos, dia sí dia també, milers de ciutadans d’arreu de Catalunya es reuneixen a places i carrers per mostrar el seu malestar per mostrar per la situació d’uns compatriotes honrats que per obra i gràcia del jutge Llarena estan empresonats provisionalment no fos cas que tinguessin mals pensaments.

Des de fa mesos ciutadans i institucions vesteixen llaços, bufandes i samarretes de color groc per fer visible aquesta flagrant alteració dels drets humans. Però, és clar, aquesta és una mania dels catalans que es pensen que d’aquesta manera poden fer canviar el criteri d’un jutge. De veritat, si realment hi hagués una autèntica separació de poders, tindria sentit esperar la imparcialitat d’un jutge? Caldria que el Govern mirés cap a una altra banda en lloc de buscar mesures que convencessin els manifestants que no tenen raó? O bé escoltar-los i confrontar criteris? Tindria sentit discursejar que la llei és la llei i cal acatar-la sense qüestionar-la? Pels senyors del PP, ni fu ni fa.

No som només els defensors de la república els que generem malestar als senyors del PP. Ara han sortit al carrer els pensionistes de tot l’Estat. Reclamen unes pensions dignes (potser caldria definir que s’entén per pensions dignes). No n’hi ha prou dient, paciència és que no hi ha diners. El problema és molt més greu i profund. Per un costat, diuen que hi ha hagut la crisi que s’ha carregat molts llocs de treball i per tant han baixat considerablement les cotitzacions a la Seguretat Social però no és menys cert que la irresponsabilitat d’alguns empresaris que treballant amb normalitat i obtenint beneficis han deixat d’aportar la seva part a les arques de l’Estat i és clar, així els números vermells imperen per totes bandes.

La pensió és un dret adquirit pel treballador durant tota la seva vida laboral i per tant no hi valen excuses. Si la guardiola de la Seguretat Social no té prou ingressos es poden retallar rescats a bancs, desemmascarar el frau fiscal o exigir el retorn de les despeses per corrupció o altres compromisos amicals. Per ant, el tem de les pensions no és un tema de diners sinó de la dignitat dels pensionistes.

El Pacta de Toledo reconeixia una paga extra durant el mes de febrer relacionada amb l’increment de l’IPC. Un bon dia aquesta partida va esborrar-se dels pressupostos. Des de fa un parell o tres d’anys el Govern només reconeix al pensionista un increment de la seva pensíó del 0,25%. Saben que és això traduït a euros? En algun cas en 1€ mensual i el que més en 7€. Això és un increment digne de les pensions o més aviat s’assembla a una presa de pèl? El Govern cobra un bon sou i no saben ni volen saber que és viure d’una pensió de viudetat, posem per exemple.

El col·lectiu de mestres i pares i mares d’alumnes han dit prou a la intervenció política a la seva feina. Han dit prou a les retallades i a l’incompliment dels compromisos que han de fer possible exercir la tasca del docent correctament i amb dignitat, tasca de la qual se’n deriven el futur dels homes i dones del país. Aquest col·lectiu també ha sortit al carrer a reclamar el que els pertany. Rajoy i companyia ja fa temps que no van a escola…

El proppassat 8 de març, en contra del que molts es pensaven van ser les dones les que van sortir al carrer reclamant igualtat de drets, de tracte i de sou amb els homes. Rajoy ni s’immuta. Ell no és una dona i cap de les que coneix es queixa.

Fins i tot l’extrema dreta també reclama al govern que faci alguna cosa, que posi “seny”, que doni sortida a tot plegat.

Rajoy no sap com fer-ho però s’aferra a fer el sord, a contestar beneiteries o a fer veure que no va per ell i segueix mostrant-se impertèrrit encara que cada dia estigui més sol. Ara ni Ciutadanos li riuen les gracietes.

Des de Catalunya però també des d’altres racons de l’Estat que si insistim sense desanimar-nos, que més tard o més d’hora el Govern Rajoy caurà i no val afirmar que les perspectives de futur poden ser pitjors.

Rajoy i els seus amics del PP actuen com amos i senyors de persones i béns sense adonar-se (o sí que se n’adonen però fan creure que no) que ja no tenen majoria al Congreso de los Diputados i, tal com li va passar l’altre dia, perden propostes legislatives.

Si fins ara no li ha vingut d’una garrotada, ara començaran a caure-li resolucions del Tribunal Internacional dels Drets Humans pel seu poc respecte als drets fonamentals.

Rajoy i els seus amics del PP es mostren impertèrrits quan amb una mica de sentit d’Estat podria evitar moltes protestes al carrer, que també generen malversació de fons públics.

Però no, els sembla que s’ha de fer els durs, pensen que les lleis estan per damunt de les persones, els currículums escolars per davant de les necessitats educatives de la mainada i donen la culpa als pensionistes per què són molts i gasten massa, pensen que, pel bé de la societat, les dones millor a casa a rentar plats. En cap moment s’han plantejat que aquesta no és una situació adequada per un estat del segle XXI membre de la Unió Europea.

Les actuacions dels darrers dies (que de fer arrenquen de molt enllà i són del tot planificades) no demostren altra cosa que cada dia més s’aguanten amb peus de fang escardats. Arbres més alts han caigut.

FER UN COMENTARI