Potser ha arribat l’hora de tocar de peus a terra. Catalunya és sense cap mena de dubte un país ocupat per molt que es vulgui disfressar. Aquesta realitat no es pot perdre de vista si volem retornar al camí que, des de gairebé 6 mesos, ens han barrat el pas.

Això és així encara que hi hagi qui no ho vulgui reconèixer o s’oblidi de la realitat perquè és massa crua. No ens encaparrem a denunciar si el jutge Llarena deixa en llibertat o no as Jordi Sánchez i els altres presos polítics, no ens encaparrem si un mecànic de Reus pot o no triar els seus clients o si el regidor de cultura de Sant Joan de Vilatorrada pot o no pot fer de pallasso. Totes aquestes actuacions i moltes d’altres no són casos aïllats, formen part de moviments globals que es materialitzen dintre d’un país ocupat. Els hem de veure com tot un tot, d’altra forma aniran perdent força i seguirem vivint sota un règim dictatorial (encara que hi hagi qui ho negui) i si no plantem cara amb seny i contundència qualsevol dia ens poden negar fins i tot l’aire que ens permet respirar.

Aquesta és la realitat, una realitat del tot inacceptable en l’Europa del segle XXI però, a la vegada és una realitat que no podem perdre de vista quan ens proposem fer quelcom per superar-la.

Catalunya es mou entre dos escenaris diferents on si representen dos espectacles diferents.

L’escenari de l’Estat espanyol que no vol de cap manera que l’escenari de Catalunya li faci ombra i està disposat a fer el que sigui per no deixar aixecar el taló. Manté els protagonistes i altres actors de l’obra empresonats, nega als actors secundaris poder disposar del text i els envia, ara un ara l’altre, un dia sí l’altra també, a repassar l’obra davant d’un jutge impecable que mai troba res correcte. Un dia és la dicció, l’altra l’entonació o l’escenificació, res és del tot correcte i els envia a seguir repassant el text i a la vegada no els deixa participar en els assajos. Si tot plegat no fos prou anòmal, fan totes les martingales possibles per evitar que els cartells i les entrades arribin a temps i al lloc però a més a més s’implica en tots els canals de comunicació possibles per desautoritzar i difamar per tal que el públic es desdigui d’anar a veure l’obra dels altres.

La tramoia de l’escenari de l’Estat espanyol, manegant cordes, llums i decorats està capitanejada per M. Rajoy, el PP i els seus amics Ciutadanos. Aquests són realment els enemics de Catalunya, aquests són, realment, els enemics a abatre. Ells tenen la força, nosaltres la raó i l’audàcia, ells tenen la paella pel mànec però nosaltres la possibilitat que l’oli calent se’ls giri en contra. Ells són els provocadors i nosaltres no podem caure a la trampa de tornar-nos-hi. Recordem que la “revolució dels somriures”, encara que estiguem emprenyats, ens ha de poder fer guanyar la guerra.

El segon escenari és el del govern de Catalunya. No pretenem en cap moment negar el pa i la sal a l’Estat espanyol però sí que volem fer la nostra funció sense entrebancs sobrevinguts innecessaris.

Tal com estan les coses, sembla que el que ens hem oblidat és que cal superar els efectes del 155, frenar les dificultats que ens posen els altres i encara que estiguem carregats de raó, si oblidem o deixem de banda les males arts dels quals tenen la força no ens en sortirem.

No hi ha cap dubte, el Molt Honorable Carles Puigdemont és el president legítim de Catalunya, el President que va ser destituït per obra i gràcia de la voluntat del senyor Mariano Rajoy i els seus senadors que s’inventaren el desplegament de l’article 155 de la Constitució espanyola a la seva conveniència. Però, si oblidem que facin el que facin els diputats electes del Parlament de Catalunya res serà del seu gust, tot serà rebutjat per la senyora Sáenz de Santamaría. Si a més donem un cop d’ull a la història recent, constatarem que la paraula del PP sempre és paper mullat.

Si no oblidem aquesta premissa (que no s’ha de perdre mai de vista) és estèril el temps que es dediqui a discutir entre Puigdemont i Puigdemont. Ara ens cal dissenyar un govern que governi amb totes les dificultats que la situació comporta evitant més empresonaments, fent possible l’excarceració dels encara empresonats i possibilitar el retorn de l’exili la part del Govern que viu a Bèlgica, esborrar per sempre judicis contra idees, actituds o mostres de disconformitat amb el règim establert. No ens podem permetre cap més ciutadà patint per les injustícies flagrants del Govern de l’estat, hem de recuperar les competències que ens atorga l’Estatut que encara deu estar vigent, suposo, sense interferències ni supervisions.

En aquest context em pregunto. On hi ha més odi (diuen que és delicte) entre un senyor que es deixa fotografiar amb un nas vermell al costat d’un Guàrdia Civil o aquell senyor que em va esbroncar ahir a la Rambla de Barcelona dient-me “sácate esta mierda de encima que hace peste, mucha peste“, es referia al llaç groc que porto a la solapa de l’abric.

La ciutadania de Catalunya ha de fer esforços per destronar el govern del PP. Els diputats i senadors no peperos ni de Ciutadanos (naturalment) han de treballar plegats per canviar el govern d’Espanya. Això és el més important senyor diputats i diputades, recordeu que plegats teniu prou força per no aprovar els Pressupostos de l’Estat pel 2018.

Per acabar. He sentit dir un pensament que va prenent força. Si Ciutadanos supera el PP, estarem igual o pitjor. Si els superen en unes eleccions quan toquen, podríem dir que sí però si ho fan com a conseqüència de la força de la ciutadania potser no se sentirien tan valents.

Vivim en un país ocupat, no és el primer al llarg de la història. Totes les antigues colònies d’Espanya o d’Anglaterra, posem per cas, també, en un moment no massa llunyà, varen fer els passos necessaris i es deslliuraren dels seus botxins. No ho podem aconseguir des de Catalunya? Si ens ho proposem bé, segur que sí.

Durant la llarga nit del franquisme sabíem on vivíem i qui era el nostre enemic, avui, amb aquest franquisme disfressat de democràcia l’enemic és més subtil, queda més desdibuixat però actua amb el mateix rigor i la mateixa duresa.

No ho perdem de vista. Vivim en un país ocupat i les regles del joc per alliberar-nos han de ser unes altres que les que foren útils en un país democràtic, sense pors inútils i revenges amb forts continguts de venjança.

3 COMENTARIS

  1. Efectivament, som sota ocupacio des 1714 xro mai hem estat tan aprop d’aconseguir allo qe molts desitgem: governar-nos per a nosaltres mateixos segons propi criteri i gestio favorable als interessos de tot el país. Xqe x molt qe no ho vulguin admetre, TOTS viuriem millor. Ara es l’hora Segadors!

FER UN COMENTARI