La finalitat primera i darrera és a dir: L’única del senyor Rajoy i els seus acòlits és manar. Manar a tord i a dret, per sobre de tot i de tothom. Ara sembla que el seu punt de mira va directe contra Catalunya i els catalans que pensen per ells mateixos, que volen decidir el seu futur i la seva manera de viure. Però que ningú es pensi que, esborrada Catalunya del mapa, s’acaba la història. Tan bon punt alguna veu amb seny ja sigui del País Basc, del País Valencià o d’on sigui d’aquesta Espanya plural que els amics del PP neguen sense mesura digui quelcom diferent de les directrius del pensament únic, del concepte polític de l’Estat de la Nació o simplement, de l’organització administrativa actual serà declarat anatema al qual li poden caure les penes més desorbitades possibles.

Portem gairebé un mas discutint, opinant i fins i tot neguitejant-nos per si es pot o no reinvestir el Molt Honorable Carles Puigdemont president de la Generalitat i ens oblidem (almenys expressat públicament) que s’apliqui la fórmula que s’apliqui, que es busquin i es trobin raonaments jurídics, digui el que digui la majoria parlamentària, si no és del gust del govern del PP i els qui li dones suport, serà rebutjat d’entrada i de sortida.

Hem vist i patit com s’ha aplicat l’article 155 del tot inconstitucional. Hem vist i patit com es destituïa el Govern legítim de la Generalitat, hem vist i patit com s’han bloquejat els seus comptes, com s’han incomplert aquells compromisos administratius vers entitats i proveïdors que estaven pressupostats, com han complicat els processos administratius i de gestió amb l’endarreriment i prejudicis que aquesta manera de fer comporta.

L’únic responsable d’aquest batibull és el govern del senyor Rajoy. Quan parla diu bestieses i quan ho fan els seus ministres, també.

Hem vist com es pretenia evitar un referèndum a cops de garrot, per dir després que “el referéndum no se celebró”. He sentit ministres que neguen a Europa que les agressions de l1 d’octubre han estat inventades i, és clar, l’interlocutor ha d’afirmar-li “senyor ministre, ho sento, les imatges les hem gravat nosaltres”.

Durant aquestes agressions un xicot va perdre un ull per l’impacte d’una pilota de goma i quan es demanen explicacions al màxim responsable tot recordant-li que l’ús d’aquest tipus d’arma està prohibit a Catalunya respon que la legislació catalana no afecta els cossos de seguretat de l’Estat. Qui són doncs els enemics de Catalunya? Qui fa i desfà el que vol a Catalunya?

El Parlament que, en teoria és sobirà, declara la República Catalana però la deixa sense efecte mentre s’entra en converses amb l’Estat per veure la manera de dur-la a terme. La resposta és l’empresonament del Govern i de la Mesa, investigació i degradació del major Trapero per haver fet la seva feina ben feta per actuar d’una forma diferent de com ho solen fer la policia i la Guàrdia Civil, presó pels presidents d’Òmnium i de l’ANC… Aquí comença la disparitat de criteris entre l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem d’Espanya.

Uns dels acusats marxen a l’exili i altres són empresonats. Per a tots, sense excepció, la Fiscalia els acusa de rebel·lió, sedició i malversació de fons públics. Qui malgasta fons públic enviat dies i més dies a les forces de seguretat de l’Estat a Catalunya?

A tots els empresonats o exiliats se’ls acusa del mateix delicte però nio se’ls apliquen les mateixes mesures. Els membres de la mesa del Parlament poden sortir en llibertat provisional amb fiança, però, Carme Forcadell l’obliqüin a dormir una nit a la presó. Per què?

Els advocats dels empresonats fan les gestions que creuen adients però resulta que uns dels seus clients són excarcerats i altres es queden a la presó. Quin sentit té tot plegat? Només un, demostrar qui mana. I qui mana? Un senyor amb prou influència per determinar criteris judicials que no dissimula, ja que filtra a la premsa les determinacions futures del jutge.

Gràcies a l’aplicació de l’article 155, el senyor Rajoy, sense tenir-ne competències però se les atorga, convoca eleccions al Parlament de Catalunya i segons el criteri assentat de la Junta Electoral, els consellers empresonats i exiliats poden formar part de les candidatures electorals, poden accedir a l’acta de diputat però, a l’hora de la veritat, els que està privat d’assistir a la cambra parlamentària encara que poden delegar el vot, els exiliats ni això. Per tal de mantenir la correlació de forces parlamentàries alguns diputats renuncien a la seva acta, d’aquesta manera corra la llista i no es perden vots. Una primera conseqüència de la força dictatorial de l’Estat és allò de dir “us deixo fer, sigueu bons minyons, ja que si el que feu no m’agrada, clatellot”.

El Parlament de Catalunya comença la seva tasca amb l’elecció del president i de la Mesa. El president demana per carat poder parlar amb Rajoy i el silenci per tota resposta.

Catalunya ja té un nou Parlament però la resposta del govern espanyol és recordar que si el que fan no és del seu gust “a la presó encara hi ha places lliures”.

El president segueix fent la seva feina i parla amb tots els grups parlamentaris. De les converses hi ha acord majoritari de reinvestir Carles Puigdemont, l’oposició fa l’orni i no presenta cap alternativa (un altre dia haurem de parlar d’aquesta actitud).

Però vés per on el senyor Puigdemont és una persona que molesta al govern del PP i fins i tot, sense estar ni imputat se li priva un dret de com a diputat electe se li pot negar. Torno a repetir, qui mana a Can Ribot?

Podria allargar-me més ja que hi ha moltes altres incongruències nefastes exercides pel senyor Rajoy. Recordem el fet de mantenir a la presó els Jordis, la negació de la llibertat a Joaquim Forn o la resposta el Tribunal Constitucional dicten mesures cautelars, quan aquesta no és la seva feina. Podíem aventurar-nos a dir que aquesta no és la voluntat del TC però sí la voluntat dels senyors del PP?

Qui mana a Can Ribot?

No perdem el temps entre el que ERC fa, diu o pensa, fan la seva tasca amb responsabilitat. No perdem el temps, si Junts per Catalunya té o no té un pla B que ja es posaran d’acord. No ens neguitegem si la CUP fa o no fa. Fem el que sigui per deslliurar-nos de la bota que vol esclafar-nos fins que de Catalunya no se’n canti no all ni gallina.

Qualsevol acord a què arribin els nostres parlamentaris sempre diran que és mèrit de la política del PP, sempre diran que ha estat gràcies a l’aplicació de l’article 155, que per fi hem entrat en raó. Com a mínim demostrem que això no és cert. Hem patit i patirem però els agradi o no el president de la Generalitat el voten els parlamentaris catalans a la seu del Parlament. Ells són els que han d’aplicar els seus criteris i els seus acords, no els cal demanar permís a ningú i han de ser fidels al mandat de la població.

Si el president Rajoy no li agrada, seguirà aplicant el 155, seguirà empresonant els lletjos o arruïnant el primer que li vingui de gust.

En aquest moment de la història, facin el que facin des de Madrid, sempre quedarà clar qui mana a Can Ribot.

Deixem a Mariano Rajoy en evidència davant del món i des de Catalunya busques les estratègies adequades per tal de vèncer el mal fer d’un govern, amb algun jutge i la monarquia inclosos, que s’han proposat arruïnar Catalunya i els catalans de propina.

Si no ho va poder aconseguir Felip V, tampoc que aconseguirà Felip VI.

COMPARTIR

1 COMENTARI

  1. Benvolguda Pilar.
    Totalment d’acord amb les vostres opinions que comparteixo plenament.
    Una cordial salutació

Respon a Manel Mas Cancel·lar la resposta