La ressaca

Publicada: 27/12/2017 20:18h

S’han conclòs les eleccions més anòmales de la història de la pseudodemocràcia espanyola. Comptat i debatut ja tenim uns resultats que són inamovibles. De totes maneres no hem tornat a la normalitat.

Ciutadans ha aconseguit el major nombre d’escons al Parlament de Catalunya i a cop d’ull no tenen cap possibilitat que puguin formar govern.

Després de tot l’esforç, pressupost i moltes males arts esmerçats el PP no ha aconseguit un suport prou ampli que li permeti tenir grup parlamentari propi. Compartir el grup mixt amb la CUP no deixa de ser una situació realment complicada, està per veure com pot funcionar el dia a dia i quin pot ser el final de l’embolic.

Ara, què hi farem! De totes maneres el senyor García Albiol està de sort, compartir despatx amb el senyor Riera serà complicat però haver-ho de fer amb l’Anna Gabriel o la Gabriela Serra encara hauria estat molt més complicat per fet de trobar-se constantment cara a cara amb un parell de dones i, dones de la CUP! Deixem-ho que aquest no és el tema.

Donades les circumstàncies, l’única fórmula per governar el país i superar les dificultats que el govern de l’Estat i la judicatura proposen i proposaran, no ho dubteu, és constituir un bloc fort i compacte de Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP i esperar trobar altres suports puntuals per part del PSC i del Comuns. Aquesta, segurament, podria ser la fórmula que fes possible recuperar les institucions catalanes i aquelles estructures que fan possible contribuir a mitjà termini la República Catalana.

Aquests darrers dies s’han fet reflexions del dret i del revés, tothom hi ha dit la seva. Doncs jo també hi vull dir la meva.

Observem l’actitud del rei. Tot i voler preservar la Unitat d’Espanya i mantenir-se al tron, amb totes les prerrogatives que aquest fet comporta (naturalment república i monarquia són incompatibles) hauria d’entendre i manifestar que sent una certa simpatia pels ciutadans de Catalunya que en definitiva formen part (per ara) del seu reialme. De moment encara esperem una paraula amable vers el poble de Catalunya que darrerament ha estat apallissat, una Catalunya que té polítics a la presó i que s’han celebrat unes eleccions que han donat uns resultats determinats clarament independentistes malgrat patir una pressió del 155 més enllà del que era absolutament necessari segons el criteri del president Rajoy.

Un altre element a tenir en compte és l’actitud de Mariano Rajoy. Aquest senyor s’autoproclama president de Catalunya i per tant és que ha d’obrir la porta per tal de facilitar la constitució del govern de la Generalitat a partir dels resultats de les eleccions del proppassat 21 de desembre. El que ha de fer un president com cal en aquesta tessitura és parlar amb els partits polítics de tot l’arc parlamentari. Tots. No sé si és perquè està massa enfeinat buscant maneres de camuflar la gran massa de corrupció acumulada per polítics del PP o perquè és curt de mires i de democràcia no hi entén ni un borrall. El senyor Rajoy, si vol ser un president d’un estat europeu, ha de demanar a tots els partits polítics de Catalunya amb representació parlamentària la seva opinió, programes de govern possibles i les propostes que permetin nomenar un president de Catalunya i les possibles aliances per contribuir a formar un govern estable amb capacitat de governar, d’aprovar pressupostos i tirar endavant, després de les discussions corresponents, propostes legislatives que aprovi el Parlament. Però no, el senyor Rajoy diu que només parlarà amb la senyora Arrimades que és qui ha guanyat les eleccions. Segur?

Els partits independentistes han manifestat per activa i per passiva, que la seva prioritat és restablir el bon funcionament de les institucions catalanes a partir el punt on foren arrabassades. Per tant, és comprensible i coherent que pretenguin tornar tot el seu poder a la mesa del Parlament amb Carme Forcadell al capdavant. Qui els pot negar aquest dret? Només els no demòcrates, aquells que imposin la llei a cop de porra i envien polítics a la presó o aquells que no han de fer res per evitar-ho.

Si fins aquí se’ns mostra un panorama força complex i que reclama canviar molts punts de mira vers la Generalitat, que reclama modificar, si cal, algunes legalitats i imposar carretades de sentit comú sense oblidar que donades les circumstàncies actuals, La Generalitat i el seu Parlament és la cosa més vulnerable, que tot plegat s’aguanta per un fil i penso que Catalunya s’ha d’aguantar sobre columnes massisses que no trontollin. I aquí entre en joc l’aritmètica parlamentària.

No conec amb tota certesa i profunditat el reglament del Parlament de Catalunya però em sembla que per ser conseller no és necessari ser a la vegada diputat. Podria ser una bona estratègia. Els consellers que a la vegada són diputats podrien renunciar a la seva acta corresponent. En aquesta proposta no hi entra ni el president Puigdemont ni el sotspresident Junqueras, i donar entrada a altres membres de la seva candidatura. Una vegada el President Carles Puigdemont fora reinvestit president haurà de formar govern i aquí arribaria el moment restituir el govern cessat il·legalment. D’aquesta manera s’asseguraria la majoria absoluta i no es perdria cap vot en cap votació.

De totes maneres, en cara em queda la recança del 155 que podria seguir vigent i a les hores adéu Catalunya per 300 anys més i també que es puguin accelerar els processos judicials i per obra i gràcia de la signatura d’un jutge comencessin els empresonaments de diputats o consellers i inhabilitacions de tot guisqui, cosa que no faria altra cosa que implantar el caos a Catalunya.

Si es presenta aquest escenari que faran el PSC i el Comuns? És per pensar-hi.

FER UN COMENTARI