Dilluns al matí es va produir el que estava cantat: L’espoliació del Museu de Lleida de 44 obres provinents del Monestir de Sixena.

L’article 155 de la Constitució espanyola l’aplicació el qual havia de servir per retornar la “normalització” a Catalunya ha servit per consumir la seva espoliació.

En el cas concret de les obres d’art conservades en el Museu de Lleida aquesta espoliació s’ha consumat de forma plena i amb tots els requisits propis d’una demostració de força de l’Estat, una demostració clara i concisa de qui té la força i sap exercitar-la.

No hi ha dubte, l’expropiació té la cobertura legal (legítima?) però, tal com s’ha planejat la cosa hi ha més d’un dubte d’aquesta legalitat. Una disposició judicial signada a corre-cuita per un jutge que té els dies comptats en aquest jutjat, un jutge que no s’ha esperat a la resolució dels recursos interposats tant per la Generalitat abans de ser intervinguda com pel govern municipal de Lleida. Una disposició judicial avalada per la nocturnitat i autoritzada de fer-la complir si no de grat, per la força.

M’ha cridat l’atenció l’actitud del director del Museu que s’ha compromès a vetllar per conservar el bon estat de les obres espoliades. Una mostra clara de la seva estima i respecte a les obres d’art. Ha dit, de forma reiterada que “si ens les prenen almenys que no es facin malbé”.

També m’ha cridat l’atenció la infraestructura de la defensa. Els Mossos d’Esquadra al carrer per evitar manifestacions i a la vegada facilitar que siguin exposats directament als ulls de càmeres fotogràfiques de la premsa i dels particulars amb o sense escrúpols per fer-ne difusió. Si es produeixen aldarulls, encara que sigui “prendre un cafè comunitari” seran els Mossos els dolents de la pel·lícula, en canvi, els que executaran l’ordre judicial dintre del Museu serà la Guàrdia Civil sense càmeres. No em diran que tot plegat no ha estat pensat, meditat i planificat des de fa molt de temps. Tant costava esperar-se el 21 de desembre i tornar-ne a parlar amb el Govern sortint per buscar una bona solució del conflicte? Tant costava esperar la resolució dels recursos presentats? Un litigi que fa tants i tants anys que dura ara els han vingut les presses? No és això un voler manifestar qui mana?

Si fem una mica d’història de tot aquest afer ens hem de remuntar al 1983 quan la Generalitat va comprar a l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem, per més 240.000€ les restes que se salvaren de l’incendi del Monestir durant la Guerra Civil espanyola amb el compromís de restaura-les i conservar-les adequadament per la qual cosa la Generalitat hi va invertir 350.000€. Ara resulta que l’advocat del govern de l’Aragó diu que la Generalitat no pot reclamar els diners invertits, ja que, per un costat, que el contracte de compravenda no era legal (quanta legalitat, mare meva) i a la vegada aquesta reclamació s’havia de fer al mateix temps que els recursos contra el trasllat. Les obres de Sixena no estaven en un litigi de venda i ajustament del seu valor, el conflicte estava en no malmetre unes obres museístiques que romanien al Museu de Lleida des dels anys 60 del segle passat i de les quals Museu n’era el seu autèntic propietari.

Aquest és l’Estat que vol “normalitzar” Catalunya. L’Estat que mantén polítics i presidents d’entitats socials a la presó, que, de facto, no permet que part del govern legítim de Catalunya sigui a l’exili, l’Estat que destitueix governs legítims a cop de decrets. L’Estat que convoca eleccions sense tenir-ne competències. No sé ben bé que vol dir per ells “normalitat” perquè pel que hem vist durant les darreres setmanes a mi em sembla un bunyol.

FER UN COMENTARI