Seguint amb aquestes reflexions de precampanya em queden un parell de propostes que no vull deixar de comentar.

La primera és Junts per Catalunya. Diria que és la més anòmala de totes. Pateix de forma aclaparadora la llosa del 155. Aquesta és una circumstància que no es pot obviar quan penses en el contingut del seu discurs preelectoral que de fet ha de condicionar, si no vols per força, tota la campanya oficial i el resultat final.

El seu cap de llista és el legítim president de la Generalitat i està exiliat a Bèlgica i té poc marge de maniobra. De vegades, quan l’escoltes, sembla que vol donar un aire de normalitat dintre l’anormalitat més profunda, sembla que vol transmetre una mena “d’aquí no passa res” quan sí que passa.

Al meu entendre i, per obra i gràcia de la majoria dels catalans, el proper 21 de desembre hauria d’aconseguir el suport majoritari. Carles Puigdemont és el 130è president de la Generalitat i ha de seguir sent-ho. Pot perdre aquesta posició? Només depèn de nosaltres. Hi ha molts caps per lligar. Quina serà la seva relació personal respecta la justícia? Quants impediments li imposarà el govern espanyol per tal que pugui assumir el càrrec amb normalitat?

Quan te l’escoltes sembla que té un discurs amb aire d’eleccions normals quan des de la seva arrel són unes eleccions del tot excepcionals.

Segons la llei només el seu president pot dissoldre el Parlament de Catalunya i convocar eleccions però per obra i gràcia dels senyors del PP li han usurpat aquesta responsabilitat i de moment sembla que ho recordem poc.

Per complicar una mica més la cosa el seu número dos també és a la presó com ho són els consellers del seu govern i li fan costat i a més volen recuperar el seu càrrec per seguir exercint les seves responsabilitats.

Fer arribar les seves propostes des de la presó o des de l’exili, quan, aquestes propostes són i han de ser les mateixes o molt semblants a les que el Parlament va avalar durant l’acte de la seva investidura o el dia de la votació de confiança, és molt difícil que arribi a la ciutadania i molt fàcil de manipular, que arribi a tota aquella ciutadania que surt al carrer cada 11 de setembre, aquella ciutadania que defensa la voluntat de votar encara que li peguin, aquella ciutadania cansada d’aquesta lluita tan llarga i amarga.

Junts per Catalunya és una candidatura d’homes de bé, d’homes i dones que volen conservar la revolució dels somriures, d’homes i dones que estimen Catalunya no amb un amor romàntic sinó amb un amor profund inviolable.

De totes maneres, fins ara que encara no ha començat la campanya l’hem sentit poc i la seva intervenció en el discurs polític ha estat més dirigit a la seva situació personal en relació amb el país que no pas amb propostes de futur. Per això són les campanyes electorals i encara que no ho sembla, no ha començat.

He deixat per última hora donar un cop d’ull al grup que encapçala Xavier Domènech. En política, el sí però no, el fet de pactar amb l’Estat espanyol —quan aquest no en vol ni sentir-ne parlar—, parlar de polítiques socials com si la resta de formacions fessin el sord, em sembla molt poc convincent. Fan un discurs reforçant la idea de Catalunya però hi ha sempre present l’ombra de Pablo Iglesias.

En aquests dies de precampanya se’ls ha sentit poc i el poc que han dit, a part que Xavier Domènech seria un molt bon president de la Generalitat, ha basat les seves intervencions públiques en què cal posar èmfasi en les polítiques socials. Quines? Si cada vegada que el Parlament de Catalunya ha aprovat una llei en benefici de les persones més vulnerables, o aquelles que universalitzaven els serveis sanitaris i socials o aquelles que permetien a la Generalitat recaptar més impostos per poder-los reinvertir en polítiques socials, el govern de l’Estat les ha enviat al Tribunal Constitucional espanyol que ha paralitzat la iniciativa?

I el segon gran pilar que els Comuns han solidificat en el seu discurs és el de convocar un referèndum acordat amb l’Estat per determinar el dret a decidir. No us sembla massa sentit, no us sembla una mica repetitiu? I tots en saben la resposta.

El 21 de desembre la cosa està molt complicada, ja que la política catalana es mou entre restablir la normalitat de les institucions catalanes amb tots els seus efectius sense recanvis i per això és imprescindible una participació massiva de totes les persones que creuen en una Catalunya diferent, més justa, més cohesionada i més tocant de peus a terra o mantenir els criteris que han aniquilat el govern legítim aplicant el 155.

Recordem una mica la història. Quants anys hem tardat a superar els efectes del Decret de Nova Planta? Quan ha costat superar la ressaca de la dictadura de Primo de Ribera? No parlo dels efectes del General Franco, que encara no els hem superat.

Seguin el ritme que marquen les polítiques de Mariano Rajoy o Sáenz de Santamaría la immobilitat està assegurada. Ens cal superar, una vegada per totes, la llosa que no ens deixa caminar. El 21 de desembre pot representar un esforç en aquest intent.

Les propostes de precampanya hauran marcat els programes electorals dels diferents partits i haurem de decidir-ho per aquella proposta que creiem que ha de beneficiar més a Catalunya i als catalans.

Els partits han començat a fer la feina, no els deixem sols, siguin a la presó, a l’exili o hagin tornat a casa, no siguem passotes de les nostres responsabilitats com a ciutadans encara que visquem en un entorn que ens han furtat tot el que han pogut i més, encara que visquem en un entorn que defensi que el 155 ha estat beneficiós per a Catalunya però no oblidem que els catalans som gent adulta amb criteris propis, amb capacitat d’analitzar les diferents propostes polítiques i voluntat de decidir.

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI