Un sentiment que no s’atura

Publicada: 14/11/2017 10:16h

Avui segueix el clam. Després de la gran manifestació de dissabte, on Catalunya ha demostrat que pot preparar una “diada nacional” improvisada i fer-la fins i tot més multitudinària que d’altres projectades amb mesos d’antelació; qui té el més petit dubte que tirarem endavant? Encara que empresonin a mig govern? Encara que ens empresonin a tots?

Encara que fiquessin els dos o tres milions d’independentistes a la presó, hi ha quelcom que no entén de murs ni reixes, que escapa al control de la burocràcia tecnocràtica espanyola, que vola i s’escampa arreu d’allà on apareix la bota franquista que esclafa les llibertats i els anhels legítims del poble, que rellisca entre els dits dels qui el volen enxampar i segrestar: És el sentiment.

Tan simple com això. Tan invencible com això.

El sentiment catalanista que s’ha anat forjant durant segles i, més especialment, durant els darrers anys. I ara, més que mai, ens uneix contra un estat estranger que ens maltracta. El sentiment es fa més fort contra un govern punyeter que ha estat declarat il·legítim per la gent al carrer durant l’última demostració de força del sobiranisme, i que ja ho va fer a les urnes el 27-S de 2015 i el primer d’octubre d’enguany. El sentiment es fa més fort enfront d’una justícia que acut a tecnicismes per engarjolar la il·lusió d’un poble, que interpreta esbiaixadament les seves pròpies normatives estirant-les com un xiclet fins a deixar-les gairebé irreconeixibles. El sentiment es fa més fort cada cop que menyspreen, insulten i ataquen els nostres únics representant legítims, que són els de la República catalana. Cada cop que ens diuen colpistes, cada cop que canten “a por ellos”, cada cop que fan fora d’un avió dues persones per parlar en llengua nacional, cada cop que criden per l’empresonament del President, cada cop que ataquen l’escola catalana. I cada cop que fan el salut feixista a llurs manifestacions, recordant-nos a tots els altres, als demòcrates, que Franco segueix viu i la seva memòria cueja a cada racó on la llarga ombra de l’estat arriba…

I on són aquelles persones que conformen l’espanyolisme democràtic? On són els catanyols que volen aspirar a relegitimar el govern espanyol a Catalunya? A què es dediquen? Quin és llur sentiment? Quin futur esperen per llurs fills i néts? Com poden defensar l’actuació de l’estat que intenta esborrar la catalanitat a còpia de cops de porra i de cops d’estat? Com poden girar l’esquena i tancar els ulls davant el clam majoritari de llurs paisans? A cas la nostra opinió, tot i ser majoritària val menys que la seva? Que encara no han entès que la democràcia va de majories? Que no han entès que si una minoria mana, llavors és una dictadura?

I que això és, precisament, el que tenim aquí; una dictadura. On un partit que no vota gairebé ningú, creu que ens governa…

Passa que és ja massa fort allò que ens uneix, de la mateixa manera que s’uneixen els germans quan el pare maltractador colpeja la mare un dia rere l’altre.

Passa que tot allò que fa olor de constitucionalisme —almenys a mi— ja em fastigueja, tot i que sis o set anys enrere no en pensava el mateix. M’agafen nàusees només de pensar a aguantar el pes d’aquesta Constitució maleïda durant un dia més. El bloc espanyolista ha aconseguit que quan es parla de la seva Carta Magna em vingui al cap una paraula: repressió. Han aconseguit que el meu subconscient evoqui horrors quan sento parlar dels partits espanyols o de la justícia espanyola. Por cadascuna d’aquelles paraules, dins el meu cap el nom de l’impronunciable, el que comença per F, rebota amb ressons insuportables.

Avui el sentiment catalanista se sembla al sentiment antifeixista d’altres èpoques. És més, diria que un i l’altre van de la mà, indefectiblement.

Ara, posem una qüestió: Quants antifeixistes de veritat hi ha a Catalunya?

Ho veurem el 21-D.

2 COMENTARIS

  1. Li diré que antifeixistes ni ha molts ara i quan vivia el dictador.
    De fet jo ja vaig néixer en una dictadura i vaig rebre els seus “regals”. Mai fins a dia d’avui he deixat de sentir.me demòcrata i antifeixista, però l’estat espanyol mai m’ha fet sentir còmode en les meves llibertats democràtiques ni amb els meus drets humans.
    Les darreras accions m’han tornat a posar davant la policia repressora de un estat basat en el franquisme més pur i dur. És a dir, mai han marxat les famílies franquistes corruptes, que han sembrat més corrupcio. Tanta que afecta a tota la estructura del país. Des de polítics a empresaris fins a la judicatura, la casa real o els sindicats.
    Davant d’això cal preguntar.se si el proper 21 D servirà per quelcom més que es guanyin unes eleccions i es reconegui el dret catala a la seva República i ens enfonsen més en el 155. PP Pinten Porres

    • Gràcies pel comentari, Jordi!
      Molt ben dit; el franquisme mai no va plegar i es troba escampat a tots els àmbits de l’estat espanyol. Ells ens han posat en aquesta disjuntiva i, potser, ni s’havien plantejat aquest error.
      Vet aquí el dubte que se’ns presenta el 21-D: Monarquia o república, 155 o llibertat, Espanya o Catalunya, democràcia o neofranquisme. Una abraçada!

FER UN COMENTARI