Dimecres vam tornar a demostrar que el poble unit i conjurat pot prendre control del territori quan escaigui. O, dit d’una altra manera: Ha quedat clar que això mateix que vam fer durant l’aturada de país -amb un precedent claríssim el primer d’octubre —ho podem fer quan calgui o, simplement, quan ens vingui de gust—. Nosaltres, el poble, ens estem empoderant de facto del territori.

I aquest empoderament popular s’hi aplica amb una gran eficiència mitjançant la coordinació de la nova eina, amb majúscules, de l’acció directa republicana: Els CDRs, hereus dels Comitès de Defensa del Referèndum, rebatejats ara com a Comitès de Defensa de la República. Agrupacions de funcionament assembleari i inspiració anarquista, on tothom compta però ningú no hi mana. No cal un pastor que guiï el ramat, no cal un cap visible que lideri l’acció. Només cal romandre connectat, a l’aguait de la següent acció.

Això és així, tot i que des del país veí segueixen pensant que el procés —que ja no sé si se l’ha de seguir dient així— es pot “escapçar” com per art de màgia traient algunes persones importants d’enmig i posant-les a la presó.

És aquest pensament màgic a què ens tenen acostumats des de Madrid. “Si sacamos estos casos de corrupción falsos a la luz, el 9-N será un fracaso“. “Si hacemos esto o lo otro, romperemos la unidad entre el soberanismo y el 27-S no prosperará“. “Si metemos a los Jordis en la cárcel, desaparecerá el poder de convocatoria de la ANC y de Òmnium“. “Si amenazamos a los medios catalanes, dejarán de hablar de sus cosas y añadirán Cine de Barrio a su programación“. “Si encarcelamos a medio Govern, los temibles separatistas quedarán perdidos y desorientados como pollos sin cabeza“…

I, tot i això, seguim tossudament alçats. El govern legítim de la República, que segueix sent fidel als mandats democràtics del 27-S i el primer d’octubre, sembla que comença a actuar com a tal des de l’exili i potser d’aquí poc en tindrem novetats —qui sap si en forma dels primers decrets republicans—; l’ANC i Òmnium segueixen tenint llur poder de convocatòria intacte i potser enfortit rere l’empresonament de llurs presidents, sense oblidar que ara comptem, a més a més, amb la participació dels esmentats CDRs; i a TV3 sembla que encara no han bescanviat Merlí per Cine de Barrio. Resumint: Els independentistes seguim endavant malgrat els atacs i amenaces constants del govern espanyol.

I on som ara?

Som en el punt en què allò que en la pràctica encara no ha pogut fer el virregnat colpista d’en Rajoy —que és prendre control efectiu del territori—, el poble organitzat ja ho ha fet per dues vegades, com a mínim.

O algú es creu que durant aquesta última aturada de país els milers i milers de catalans que érem al carrer hi vam anar per obediència a la Soraya? O per resignació i acceptació del 155? El govern espanyol pot prendre control sobre l’aparell administratiu català, és clar; però no pot fer res per exercir el control real d’un territori ple de persones que no els accepten. Perquè no es pot acceptar el govern d’un partit que en Catalunya és absolutament residual i que, en l’àmbit municipal només ostenta una batllia. Perquè no es pot obeir als qui amenacen d’aplicar l’article 155 sine die fins que guanyin llurs col·legues. Perquè no puc imaginar, ni remotament, com redimonis s’ho faran per mantenir Catalunya sota control espanyol durant dos anys més —ja no diguem cinc o deu—.

El govern espanyol pot fer veure que s’ha fet l’amo i senyor de les institucions catalanes; però… Què vol dir això exactament si, en la pràctica, s’enfronten a un país ingovernable? Exactament el que estàs pensant: Res. O si més no, res de durador.

Doncs això i només això serà la clau que deu guiar al poble durant aquest període que va des de la declaració d’independència del 27-O fins a l’assoliment del control total i efectiu del territori. O almenys pel que fa a nosaltres, que som el poble que viu a peu de carrer. El nostre govern de la República, té àmbits diferents en què haurà d’actuar amb saviesa. Ells tenen llur camp d’actuació; nosaltres, el nostre. Complim amb allò que ens pertoca i ells no podran fer més que complir amb llur feina.

I què és això que en parlo? Què ens pertoca? Ser fidels al govern republicà i actuar en conseqüència. Ser ingovernables per en Rajoy.

El primer punt el tenim per la mà. Pel que fa al segon, ja n’hem fet un parell de proves i sembla que som bons aprenents. Ara ens n’hem de fer mestres. Fem-nos ingovernables!

Endavant!

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI