Allò de “la intención es lo que cuenta”

Publicada: 13/11/2017 16:12h | Actualitzada: 21:39h

Amb la intenció n’hi ha prou. No cal la violència; n’hi ha prou amb la remota possibilitat que aquesta pugui materialitzar-se. I no només això, sinó que la violència ha de ser possible segons la interpretació que certes persones facin d’aquesta possibilitat. Persones que no són famoses per llur objectivitat o equanimitat.

Doncs així justifica en Pablo Llarena, jutge del Tribunal Suprem, l’acusació de rebel·lió que pesa sobre la nostra benvolguda presidenta del Parlament, na Carme Forcadell.

Però, com d’importants són les intencions, que comporten penes que són equiparables a portar-les efectivament a terme? Algú amb prou seny podria pensar que no ho són, d’importants, sinó que en qualsevol justícia mínimament respectable s’haurien de jutjar fets. No pas intencions. I encara menys unes interpretacions interessades d’aquelles suposades intencions.

Però vaja, parlem d’Espanya. Un país on la dita “la intención es lo que cuenta” no només ha estat encunyada, sinó que a més a més s’hi practica religiosament.

Què ens fa si cap partit espanyol compleix el seu programa electoral? No importa. “La intención es lo que cuenta”. Què importa si els pressupostos generals dedicats a la inversió en Catalunya rarament arriben al 60% d’execució efectiva, mentre que en Rodalies de Catalunya amb prou feines passen del 10%? No importa gens, perquè “la intención es lo que cuenta”. I passa res si algun president amb molt de “talante” pronuncia un famós “apoyaré” que després es tradueix en un no res? Doncs malament rai, ja que “la intención es lo que cuenta”.

Us n’adoneu? Els fets no importen en la política espanyola. I donen massa importància a coses abstractes. Aquesta és una enorme diferència entre les cultures castellana i catalana. Aquí sempre -o gairebé sempre- ens ha mogut el pragmatisme o, si més no, un tarannà més proper al pragmatisme.

Però, què passaria si els catalans fem valer aquesta dita castissa? Que passa si juguem llur joc?

Som-hi. Faré com ells i jutjaré intencions. I a més a més les interpretaré segons el meu punt de vista. En Pablo casado vol la mort de Puigdemont. Que com puc pensar això? Ep! Que només estic interpretant les seves intencions. I amb la intenció n’hi ha prou. A presó! N’Albert Rivera crida a intervenir militarment Catalunya cada cop que ens diu colpistes. Que com dic…? Escolta, la meva ment és complicada i no la vulguis entendre. A presó! En Rafael Hernando incita a l’odi i la revolució violenta cada cop que obre la boca i vomita la seva bilis anticatalana. A presó! En Vargas Llosa ens diu “conjura golpista” enfront de persones que duen tatuatges amb aligots obsolets sota la samarreta blava. Que com puc afirmar això si no he vist aquests tatuatges? Emmm… Calla, calla; exaltat! A presó en Llosa!

No convenç gens aquesta manera de procedir, oi? És clar que no, perquè no és a la nostra naturalesa. A nosaltres ens prova molt més ser pragmàtics. O, si més no, més pragmàtics.

I quan ho som, no podem deixar de recordar que na Carme Forcadell sempre ha parlat de pau, i així es desprèn de totes i cadascuna de les seves paraules d’ençà que és personatge públic. En Jordi i en Jordi mai no van voler la violència com demostren els vídeos en què criden a retirada, a més de tots llurs discursos, que són lírica de pau, civisme i democràcia. El nostre vicepresident, una persona que parla d’amor en seu parlamentària, sensible i humà fins al moll de l’os. En Raül Romeva, que sap demanar diàleg en vuit llengües…

Sí que hi ha una cosa, però, on els catalans devem passar de la intenció al fet, ja que sembla que ens hem quedat en aquella. Perquè na Carme ha deixat entreveure en la seva declaració davant el jutge que el 27-O era una nova declaració d’intencions, ben solemne, certament, però res més que això. Vull pensar, però, que es tracta d’un tràmit necessari per donar pas als fets, també necessaris. Fets que han d’arribar i que suposaran, cadascun d’ells un pas endavant i un xoc amb Espanya. Parlo dels decrets que el govern de Catalunya ha de començar a emetre, decrets republicans que deixin ben clar al món que anem de debò. Que no només tenim grans intencions -que també- sinó que som capaços de dur-les a terme i traduir-les en realitats tangibles.

Hem de dir adéu a l’era dels abstractes i caminar pel camí d’allò que es veu, se sent i es toca. És a dir, hem de dir adéu a Espanya, adéu a l’imperi de les intencions, i saludar a Catalunya, república de les decisions que valen per alguna cosa, país del pragmatisme. O, si més no, d’alguna cosa més propera al pragmatisme.

2 COMENTARIS

  1. Apreciat Sr. Felip
    Només comentar.li que fa una magnifica descripcio de la situació en què estem.
    Miri la qüestió és que això de la intenció es lo que cuenta, es com allò de “vuelva usted mañana”.
    Espanya té un govern de “intencions” perquè es un estat fallit i necessita demostrar que en el seu subconscient encara es un imperi. Quina necetat més gran No?

    • Gràcies pel comentari i la bona crítica, Jordi.
      Amb això ens estem barallant. Com en l’última època de Franco, la democràcia és una pura foto sense res al darrere que la sustenti veritablement. Una bònica closca buida de contingut. O, fins i tot, plena de coses menys agradables que el buit.

FER UN COMENTARI