La democràcia del president Rajoy

Publicada: 08/07/2017 15:33h | Actualitzada: 09/07/2017 15:32h

Mariano Rajoy, demòcrata per excel·lència discurseja tenir tota la raó. Ahir va afirmar amb la contundència dels que ho sap de cert: “Els deliris autoritaris i frontistes no podran vèncer la serenitat i equilibri de l’estat democràtic”.

Parla convençut i pretès ser convincent de l’estat democràtic, una democràcia que implica inhabilitar polítics, perseguir funcionaris i empreses manufactureres d’urnes, querelles contra el primer que li porti la contrària, intervencions del Tribunal Constitucional i del Sistema Judicial Ordinari…

Això és un estat democràtic, organitzar un referèndum vinculant a la ciutadania és un deliri autoritari.

Per si la seva actitud fos poc democràtica, ens surt la senyora Cospedal afirmant que l’exercit està disposat a fer el que sigui per aturar el referèndum. M’agradaria veure els tancs espanyols entrant per la Diagonal evitant els tramvies que van per la via i no se’n poden moure. M’agradaria veure el caos circulatori a Barcelona quan sigui ocupada per terra, mar i aire, com diu María Dolores de Cospedal.

Voleu una altra perla democràtica? La senyora Sáenz de Santamaría, gallejant del seu gran poder: “El Govern pot invalidar aquesta llei [la del referèndum] i les que calgui. Només necessita 24 hores”. Tota una mostra de la independència dels tribunals espanyols.

Per acabar d’embolicar la troca, després anys i panys d’espera al fons d’un calaix el Tribunal Constitucional desempolsa quatre expedients interposats pel PP per demostrar qui té la força democràtica a Catalunya.

Aquesta força democràtica implica modificar la llei del cinema. Reconeix que la llei és constitucional però això d’exigir el doblatge o subtitulació del 50% de la producció cinematogràfica és massa, amb la meitat ja ni ha prou. Quina ha estat la realitat d’aplicació d’aquesta llei? Que no hi ha hagut manera d’aconseguir ni el 50% ni el 25%. Només un 5% a tot estirar. Per culpa de la inconstitucionalitat de la llei? No, la culpa és dels que han de fer la feina i no hi volen invertir. El negoci és el negoci i si puc tenir els mateixos guanys sense invertir en traductors i dobladors, és igual el que digui la llei. Si la gent no va al cine, no és per manca de pel·lícules doblades o subtitulades en català, és pel preu de l’entrada (que ha de pagar el 21% d’IVA) i per la manca de pel·lícules de qualitat argumental. Tot plegat és igual. Amb aquesta intervenció es vol, demostrar qui és qui mana. Els demòcrates, evidentment, els que pretenen posar urnes i preguntar a la ciutadania tenen deliris autoritaris.

Queda en evidència que els membres del Tribunal Constitucional Espanyol no es miren gaire les televisions autonòmiques públiques i privades. Han posat el crit al cel sobre la Llei de l’audiovisual de Catalunya que, pel que sembla, els hi ha sembla correcte, són magnànims en el fet que puguin emetre en català però recorden que cal incloure la llengua castellana de tant en tant, com si aquestes televisions no respectessin la llengua dels entrevistats o la dels mateixos membres del govern o la d’aquells diputats i diputades membres del PP o de Ciudadanos que, sense cap mena de respecte, discursegen en castellà al mateix Parlament de Catalunya. Exigir parlar en castellà a Catalunya en qualsevol àmbit de la vida pública és no saber res de la Generalitat de Catalunya. Un aspecte més que vol deixar patent que tenen la paella pel mànec i es pensen que a Catalunya tots tremolem.

Per parlar d’accions d’última hora. També s’han ficat a la llei del comerç, diuen que les sancions són inconstitucionals i obliguen a senyalitzar, si el comerciant vol, els seus productes i preus en castellà. Una mostra més que no han entrat mai a la Boqueria. Si d’alguna cosa hem pecat els catalans, és de tenir moltes iniciatives en castellà, des dels rètols amb els preus fins els déu-vos-guard als clients. Suggeriria que fossin sancionables les faltes d’ortografia en qualsevol dels idiomes. I en aquest aspecte ningú s’hi fixa.

Algú dubte que a Catalunya els immigrants al cap de quatre dies de ser aquí amb voluntat de quedar-s’ho no entenen el català i el castellà? La llengua pròpia s’aprèn a casa, les altres, al carrer o a l’escola i aquest aprenentatge depèn més de la capacitat i voluntat els nouvinguts que no de l’existència d’una llei, encara que aquesta és imprescindible. Quan els senyors del Tribunal Constitucional espanyol han deixat passa més de set anys sense mirar-se un text legislatiu que van acceptar a tràmit per la iniciativa del PP vol dir que els importa poc de com parlen els immigrants i molt la força política que el Govern de l’Estat vol exercir sobre Catalunya. Aparteu les criatures que el cavall és de cartó!

La cirereta per arrodonir el pastís. Comprar urnes és inconstitucional! Qui pot evitar-ho? La Generalitat té mecanismes per resoldre el problema i en darrer cas els ciutadans podem col·laborar-hi. Com deia l’altre dia la senyora Rosamaria Cendrós, cada ciutadà,  voluntàriament, pot apadrinar una urna i es resol el problema.

El dia 1 d’octubre tots a votar. Si al referèndum surt guanyador el sí, s’haurà guanyat la independència i es podrà comprar el que el Govern li sembli i naturalment, s’hauran de pagar aquestes factures, la supressió d’aquesta partida de la llei de pressupostos no tindrà cap valor. Si la resposta majoritària és no, caldrà dissoldre el Parlament i convocar eleccions autonòmiques. Com sigui necessitarem urnes, les comprades pel referèndum ja les tindrem guardades. El més probable és que els surti el ret per la culata.

La democràcia, segon Rajoy, demana exercir la por, per aplicar repressions, implica dir rotundament no per no, passa pel “No puedo i no quiero“, no baixa del burro no per discutir qui té raó o com es poden trobar fórmules d’entesa.

El president Puigdemont, que té deliris totalitaris, només se li acut posar urnes i demanar a la ciutadania, de forma serena i respectuosa, que expressi la seva voluntat.

FER UN COMENTARI