Hem assistit a una moció de censura un pèl sorprenent a instàncies de Podem contra el govern de Mariano Rajoy. La majoria d’analistes coincideixen en el fet que, quan el partit lila la va presentar, no s’havien celebrat les primàries que van donar el triomf a Pedro Sánchez, confiaven en la victòria de Susana Díaz i volien, potser, erigir-se en cap de l’oposició al govern del PP a ulls de la ciutadania.

Tot i així ha estat interessant escoltar els parlaments dels diferents grups per veure quins aires es respiren al Congrés. Ha fet la impressió d’assistir a un debat sobre l’estat de la nació. La corrupció ha estat el tema més debatut juntament amb la qüestió catalana.

Se sabia que la moció no triomfaria però algunes coses han quedat prou clares. Les dues hores llargues de la diputada Montero van ser un atac frontal a la corrupció en què es troba el partit de Rajoy i que va anar dient, un per un, tots els casos que es troben sota investigació judicial. També va dir que el tema de Catalunya es deu a la manca del govern central en cercar una solució i utilitzar la justícia a conveniència seva.

Ni Rajoy ni Rivera van respondre satisfactòriament a Montero, el primer presumint de la bona marxa d’Espanya en tots els sentits i, obviant la corrupció, va defensar la unitat de la nació espanyola tirant-li en cara el suport del seu partit al referèndum català. El segon va voler donar lliçons de màrqueting i, tot i presumir en el seu dia d’haver signat un acord amb el PP sobre corrupció, va defensar Rajoy. C’s és, actualment, una crossa del PP.

Iglesias va explicar quina seria la seva acció de govern, tot i saber que seria rebutjat, va ser valent en la seva exposició i va convidar a la resta de partits, especialment al PSOE, a anar units per fer fora del govern al Partit Popular. Rajoy li va respondre irònicament i després, volent demostrar la seva intel·ligència, va citar a Galileu per acabar amb una frase de les més sonades a què ens té acostumats.

El resultat de la moció de censura va ser el següent: Sí (Podem, Comuns, Marea, Compromís, ERC i Bildu: 82, no (PP, C’s, UPN, CC i Foro Astúries): 170, abstenció (PSOE, PDCAT, PNV i Nova Canària): 97. Si ens fixem detingudament, observarem que la suma de vots favorables i abstencions supera els No, per la qual cosa no deixa de ser una certa reprovació al govern del partit popular que no disposa de la majoria suficient.

No voldria acabar sense fer una reprovació al PDCAT. El discurs de Campuzano ha estat del tot decebedor; només ha tingut un detall: dir que parlava ell en absència de qui tenia el dret de fer-ho (Francesc Homs) però la justícia del PP ho havia impedit. Dit això, és del tot incomprensible l’abstenció del partit. Havent patit persecució judicial, judicis i condemnes i haver declarat l’autoritarisme del PP no té explicació lògica el seu posicionament.

Per primer cop en democràcia, un partit d’àmbit estatal dóna suport al referèndum català i el PDCAT no el recolza. Després exigirà que Podem a Catalunya avali la consulta. Em sap molt de greu dir-ho així però és el que penso: El PDCAT l’ha cagat!

Un cop acabada la moció, el que més es recordarà i que no té a veure amb la política serà l’enginyosa frase de Rajoy: Cuando peor, mejor, que ni ell sap com la va dir.

FER UN COMENTARI