En política no tot s’hi val

Publicada: 23/06/2017 10:35h

Ni en la vida ni en política no tot s’hi val. De la mateixa manera que no podem anar pel món sense respectar les persones ni les normes -de tota mena- que ens hem dotat per facilitar la convivència encara que sigui un fet tan senzill com no passar si hi ha un semàfor en vermell, tampoc en el marc de la política podem saltar-nos alegrament el respecte al punt de vista dels altres.

Semblava que havien superat una llarga etapa de guerres i dictadures, però resulta que no. Se segueixen fabricant armes que cal vendre i gastar, per tant, guerres a la vista. S’ha desplaçat l’escenari però se segueix matant gent amb l’únic argument que tenen una visió diferent dels manaires de torn que són precisament els que fan negoci amb la fabricació i comerç d’armes.

Aquesta dinàmica ens ha portat a una manca total de respecte vers l’altre, sigui blanc o sigui negre, estigui involucrat en aquest abús de poder o s’ompli les butxaques amb el negoci. La vida de les persones no té preu ni valor i per tant es poden bombardejar escoles i hospitals amb total impunitat. Posem per cas.

El respecte a la persona s’ha esborrat del mapa i per tant qualsevol pot agafar una pistola, entrar en un institut, descarregar la munició sobre un grup d’alumnes només perquè el professor no em cau en gràcia.

Aquesta manera de fer política no és una pantalla superada ni a casa nostra ni enlloc.

Un dia vàrem creure que entràvem en una etapa democràtica, que entraven en una altra manera de fer política, que les diverses propostes sobre el funcionament públic es debatrien en el marc parlamentari amb arguments polítics prou flexibles i amb capacitat i voluntat d’arribar a acords, o no. Però resulta que pel que veiem no és així. En lloc de discursos polítics ben travats i argumentats, s’ha passat als crits, a l’insult i als bloqueigs de qualsevol proposta nova.

Les xarxes socials, de la mateixa manera que són un bon canal per transmetre bones idees i rebre contrapropostes també es fan servir per a l’insult, a la difamació de les persones, moltes vegades amb l’únic objectiu de posar en relleu unes tesis i triturar l’activitat de l’altre.

Una part de la premsa, millor dit, una part dels periodistes, s’han apuntat al mateix joc i es fan ressò d’allò que no s’ha expressat en el debat parlamentari, tot i que s’ho imaginen i de propina posen èmfasi en l’opinió dels polítics que pregonen tenir la raó i practiquen la màxima que en política tot s’hi val.

A l’Estat espanyol es viu una temporada que han oblidat l’art de la política, que s’han enrocat en el no per principi sense ni tan sols raonar-lo, ni amb capacitat de fer propostes i discursos alternatius. Tot plegat molt poc democràtic! Els dictadors, sempre han fet servir aquest mateix discurs: “El que dic jo és la veritat indiscutible, i qui em porti la contrària, al paredón“.

Quan dic que en política no s’hi val tot, penso, en el fer i desfer del govern Rajoy en relació a la demanda del poble de Catalunya. No només diu no, sinó que s’ha proposat ofegar per tots quatre costats la vida quotidiana dels catalans. Promeses que no es compleixen, pressupostos que no s’executen, resolucions que invaliden l’activitat parlamentària…

Amb tot això no en tenen prou, els ha calgut posar en marxa tota l’activitat judicial per tal que qualsevol sospita, fonamentada o no, sigui admesa a tràmit endegant de forma paral·lela judicis populars a peu de carrer. Presumpció d’innocència? Això què és?

Per arrodonir l’acció dictatorial en voga, el govern del PP (i els seus escolanets) han endegat una forta campanya de la por.

Si el president de la Generalitat convoca un referèndum, la maquinària judicial es posa en marxa per inhabilitar-lo, i si cal, enviar-lo a la presó. Això no és tan fàcil si volen seguir aparentant que són demòcrates però pretenen que la població s’acolloneixi i deixi d’anar a votar el proper 1 d’octubre.

Doncs sí, també ens recorden que hi haurà conseqüències negatives per aquells funcionaris públics que col·laborin en la organització i execució de la consulta. De qui depenen el Mossos i la policia local? Els militaritzaran? Això em recorda quan jo era petita i es convocava una vaga dels empleats del metro de Barcelona, es militaritzaven els ferroviaris i feien un Consell de Guerra contra els organitzadors de la vaga.

L’altre dia, el senyor García Albiol afirmava amb rotunditat que en el cas d’assolir la independència de Catalunya, 3 de cada 10 jubilats no cobrarien la pensió. Mama por! Aquest senyor no deu haver aprovat les matemàtiques de primària. No sap que les quantitats disponibles es poden repartir? No, per ell el que cal és preocupar els pensionistes no fos cas que pensessin que amb la independència, amb més activitat econòmica, amb menys frau i més controlat, les seves pensions no els permetrien viure una vellesa més folgada?

En política no tot s’hi val encara que el senyor Rajoy pensi que sí, encara que actuï amb una impunitat absoluta i estigui rodejat d’una col·lecció de corifeus que li riguin les gràcies.

FER UN COMENTARI