Des del 1966 amb la Flama del Canigó la nació en marxa

Publicada: 23/06/2017 11:07h

Com a catalans posem sempre molt èmfasi en el respecte dels drets democràtics individuals i col·lectius i per tant pot semblar pertinent que cadascú pugui opinar sobre la data de les nostres festes, sobre la bandera, l’himne nacional, etc. Però en el cas de Sant Joan, diada triada com a Festa Nacional dels Països Catalans, crec sincerament que és massa tard per plantejar-se si és pertinent o no, pel fet que és una realitat ja des de fa mig segle.

Fa anys i panys que el Cercle dels Joves de Perpinyà, que va encendre els primers focs ja als anys cinquanta i s’encarrega a la Catalunya del Nord de la promoció i distribució de la Flama, proclama que St. Joan és “Festa nacional dels Països Catalans”. L’any 2008 l’aleshores President del Parlament de Catalunya, el senyor Benach, va declarar en rebre la Flama que és el “símbol d’unió dels Països Catalans”. L’any passat la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans (Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià [PDaD], Assemblea Sobiranista de Mallorca [ASM], i l’Assemblea Nacional Catalana [ANC]) va editar un missatge, un cartell i una targeta amb les següents inscripcions: “Forts com la Flama del Canigó i lliures com el vent. La unió d’un poble. Sant Joan festa nacional dels Països Catalans”. Gairebé tres-cents municipis del Principat de Catalunya s’han sumat a la crida d´Òmnium Cultural i han firmat la moció per declarar el 24 de juny Festa Nacional dels Països Catalans. L’Espai Mata de Jonc incentiva la crida per tal que totes les corporacions municipals dels Països Catalans s’hi sumessin.

La proposta de declarar Sant Joan Festa Nacional dels Països Catalans es fonamenta ben evidentment en la gènesi i el sentit de la Flama del Canigó. Dos catalans del Nord Gilbert Grau i Josep Deloncle van prendre la iniciativa el 1966 de portar la Flama del Canigó al Coll d’Ares en una acció prèviament concertada amb Esteve Albert –el polifacètic patriota refugiat a Andorra, amb el qual Grau col·laborava des del 1959– amb el Cercle dels Joves de Perpinyà –responsable de les rutes de la Flama i de la seva transmissió de poble en poble a les comarques del Nord–, i amb dos osonencs Martí Cassany president de la Unió Excursionista de Vic i Ramon Torra, soci fundador del Grup Excursionista de Manlleu.

Des del 1962 s’havien teixit lligams entre “germans catalans d’una i altra banda ”, és a dir catalans conscienciats, arran d’un romiatge i de l’encesa d’una flama el 16 d’agost al Canigó. Osonencs i ripollencs portaven un ram del llorer de Folgueroles plantat per Jacint Verdaguer.

Aquells contactes anteriors possibilitaren la primera transgressió de la frontera franco-espanyola, imposada arran del Tractat dels Pirineus i de la mutilació de Catalunya el 1659. Aquell dia va ser simbòlicament esborrada.

En una carta, Grau relata a Aureli Maria Escarré, abat de Montserrat aleshores exiliat: “davant dels policies francesos i castellans tot va fer-se en català; en Esteve Albert i en Deloncle feren uns parlaments molt patriòtics i si no varen anar a la presó serà que “els temps han vingut” o que la gent que participava era massa nombrosa i entusiasta” (Arxiu G. Grau, 29/06/1966).

Grau capdavanter del nacionalisme polític al Nord a la segona meitat del segle XX i Deloncle carismàtic fundador del museu de les arts i tradicions a Perpinyà, restaurador de la processó de la Sanch, conferiren a la Flama la dimensió política que té des d’aleshores perquè ambdós aspiraven a la reunificació dels Països Catalans i al reconeixement de Catalunya dins una Europa de les nacions; Grau va voler fer de la Flama una eina de conscienciació nacional com palesen els missatges que va redactar per tal que l’acte de tranmissió de la Flama tingués un sentit inequívoc.

La Flama, un símbol geopolític: D’entrada ja evidenciat en la denominació: “Flama del Canigó”. A l’Estat francès es divulga que “les muntanyes són fronteres naturals”. Encendre la Flama al Canigó entre catalans dels dos vessants és doncs restablir una veritat històrica falsificada cientment, és contrarestar mentides franceses i espanyoles oficials, centenàries, erigides en dogmes per assentar la política colonial dels dos estats. Com explicà a Nova York l’any 1993 Òscar Ribas, aleshores cap de govern quan Andorra esdevingué el 184è estat membre de l’Organització de les Nacions Unides, “les muntanyes i doncs les valls han estat bressol de grans civilitzacions”. Efectivament propiciaren unes relacions pactistes entre els habitants que donaren pas a estructures jurídiques de tipus confederal, d’inspiració totalment oposada al centralisme i a l’absolutisme.

La Flama, símbol històric: El Canigó és la muntanya que millor simbolitza mil anys de la nostra història; congrega els mites fundacionals de la nació; és el bressol de la nissaga dels nostres comtes-reis que forjaren un estat independent durant uns vuit segles. El Canigó ens remet a l’extraordinària figura de l’abat-bisbe Oliba el personatge clau de l’any mil al nostre país i a tota Europa. Segons l’Enciclopèdia Catalana (Volum 16): “Encara es deu a Oliba una primera concreció de la idea de pàtria aplicada a les terres catalanes…”. La Flama és doncs la reminiscència d’una història mil·lenària fonamentada en el respecte de pactes i institucions lliurement consentits, posteriorment anorreats pels conqueridors francesos i espanyols.

La Flama, símbol cultural i patriòtic: El Canigó ens remet també a dos grans patriotes que compartien el mateix ideal a finals del segle XIX i principi del XX: el poeta Jacint Verdaguer i el bisbe d’Elna-Perpinyà Carsalade du Pont. El poble català agraït féu tant a l’un com a d’altres enterraments multitudinaris. El 1902 Carsalade organitzà entre les ruïnes de Sant Martí del Canigó els Jocs Florals prohibits sis mesos abans a Barcelona per l’absència de bandera espanyola. Un aplec multitudinari  hi tingué lloc. Els tres clergues promotors de l’acte, el mallorquí Antoni-Maria Alcover, Jacint Verdaguer i Juli Carsalade, tres genials precursors de la unitat retrobada dels Països Catalans, volien enfortir l’autoestima del nostre poble, salvar la fe, la llengua i la pàtria. Encendre la Flama al Canigó és continuar la tasca de salvació de la llengua, del patrimoni i la identitat malmeses.

Símbol de la unitat i unió dels Països Catalans. El 1964, Pujades i Albert Llech, organitzadors dels Focs de Sant Joan demanaren a Deloncle com relatà ell mateix “d’encendre dins el Castellet la flama que pujaria després a la pica del Canigó…, s’és encès la foguera de la unitat i germanor catalana, puix que les branques que cremaven venien de per tot arreu de les terres catalanes de Montserrat, València, Barcelona, Lleida, Seu d’Urgell, Vic, Ripoll, Camprodon, Olot, Figueres, Girona, Mallorca, Andorra i l’Alguer… Les mil roses de les fogueres de l’unitat de tot un poble que la història i l’ambició dels homes ha separat…”

Símbol de la resistència a l’annexió francesa. El Castellet havia estat la presó on foren torturats els patriotes catalans que resistiren a l’annexió francesa després del Tractat del Pirineu el 1659, quan els Comtats, és a dir les comarques del Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i mitja Cerdanya foren arrabassades al Principat. La Flama encesa al Castellet el 1964 és doncs per la voluntat dels protagonistes el memorial dels terribles patiments imposats pels francesos als Catalans del Nord al llarg de segles, per conquerir el territori : saquejos, setges, violacions i destruccions imposades, salvatge conquesta, traumes col·lectius encara avui no superats, prohibició de la llengua, falsificació i manipulació de la història, per mor que la rendició i l’afrancesament fossin definitius. Deloncle ho explicità: “Venim avui de Catalunya-Nord portar-vos la flama de Sant Joan amb amor i respecte; la flama de la justícia i de la veritat sortida ahir de la Casa Pairal del Castellet… D’aquesta antiga presó dels catalans on des de Lluís XI i Lluís XIV molts fills del Rosselló han estat torturats i sentenciats per fer-los esdevenir francesos”.

La Flama: símbol  de la voluntat de reunificació dels Països Catalans i d’independència. Amb Gilbert Grau i Josep Deloncle la flama aposta pel futur: per una Catalunya reunificada i alliberada. Gilbert Grau, estretament relacionat amb patriotes ja independentistes als anys trenta com E. Albert, Josep Maria Batista i Roca i Joan Ballester i Canals, fou l’introductor al Nord dels mapes de Països Catalans editats per en Ballester. Ja el 1965 afrima en una carta a E. Albert: “ …des de fa anys; jo jugo el paper de la re-unificació i de l’alliberament de les terres catalanes” (7/11/1965). Fundador el 1973 del «Partit Federalista Europeu de Catalunya (Països Catalans)» fou un precursor del catalanisme polític a la Catalunya del Nord; denuncià les catastròfiques conseqüències del colonialisme francès en tots els àmbits i obrà pel reconeixement internacional de Catalunya, independent i reunificada.

La Flama, una eina de conscienciació nacional. Grau desitjava que la transmissió des de la Catalunya del Nord de la Flama fos acompanyada d’un missatge de conscienciació nacional: «la finalitat dels focs per damunt dels partits és el desvetllament d’un poble de vuit milions de persones per fer-li entendre que som tots un» (10/03/1975). Volia que la Flama generés «certitud política i convenciment de la nostra unitat geogràfica, històrica, política i sentimental» (23/06/1984). «Sant Joan amb ses fogueres és per excel·lència la festa de la Confederació catalana, creació aquesta de la voluntat nacional secular d’un poble. […] Sant Joan 1985 vol ser la crida de la reunificació sense uniformisme planificador a la manera dels dos potents centralismes que ens ofeguen! Volem […] obtenir totes les nostres llibertats nacionals i fer de la Flama del Canigó l’abrandament […] de la fe en el nostre esdevenidor de nació, segura de la seva voluntat d’independència».

Seria oportú i justificat esborrar mig segle de fe en un símbol ancorat al passat i tan conforme a les nostres actuals reivindicacions?

flama del canigó 2017 cartell

FER UN COMENTARI