La violència i el govern Colau (II)

Publicada: 19/05/2017 19:37h

Com hem arribat a aquest punt?

Un poble orgullós del seu tarannà dialogant, ara arrossegat al discurs de l’odi i lliscant perillosament cap a la violència, primer de paraules i gestos, com les amenaces als turistes, però també a tota persona que s’atreveixi a discrepar de les consignes d’uns i altres. La intolerància s’està imposant i les formes, el respecte, es perden. Perquè la violència comença per paraules, per actituds i conductes i acaba baixant al nivell d’agressió física.

Com és possible que fa poc ens atrevíem, amb una superioritat moral no del tot justificada, a criticar als Estats Units d’Amèrica per encara imposar la pena de mort –recordem-ho, només a part dels seus estats, perquè cada estat té competències per legislar- i ara, a l’Ajuntament de Barcelona, que ha pujat fent creure que són ferms defensors dels Drets Humans, gosen subvencionar la invitació d’una terrorista que es queda tan ample justificant la violència armada i la guerra, com si no haguéssim estat capaços d’evolucionar ni una mica?

El que crida més l’atenció és que entrin en aquesta incoherència aquells que consideren, o consideraven, potser hem de parlar en passat, que la pena de mort i privar de la vida a algú mostra un grau de civilització deficient i, sobretot, una alcaldessa que, per més que passés d’acabar la carrera de filosofia, resulta que és on s’estudia la lògica formal i les formes errònies del pensament, les fal·làcies i els sofismes. El primer i més fonamental dret humà, és a la vida. I suposo que li va donar temps a estudiar aquestes lliçons bàsiques que abans s’estudiaven a primer de les carreres de filosofia, psicologia i pedagogia.

Però el govern Colau, fet extensiu a molta de la que diuen “nova política” i que ens està sortint més antiga que anar a peu, i a unes esquerres estranyes que no està molt clar quins interessos defensen, contínuament està repartint etiquetes de bons i dolents, com si fossin nens petits que no són capaços d’anar més enllà de les aparences i que divideixen el món en blanc o negre, amb mi o contra mi. “Mama bona, tete dolent”.

Què han après dels seus pares, aquells que als anys seixanta i setanta denunciaven justament una societat maniquea d’aquest tipus? Que coincideix, mira per on! Amb les dictadures i pensaments totalitaris de tota mena?

Confonen la llibertat d’expressió amb l’insult constant fins a desdibuixar les fronteres entre parlar clar i faltar al respecte més elemental, imprescindible per la bona convivència.

O no són els de la nova política, les Gemmes Ubasart entre molts altres, masses, les que van dir i repetir, explícitament, “en la campanya farem servir odi contra Mas”. Jo creia que a les campanyes s’havien d’exposar programes i avantatges pel ciutadà, no pas enfrontar uns contra altres. Perquè l’exemple de Gemma Ubasart no és cap fet aïllat. Serà per això que alguns no prosperem a la vida, perquè no tenim prou mala llet, només indignació, però mantenim un codi de ferro, on l’odi no té cabuda.

També és la carrera de filosofia el darrer reducte d’estudi de l’ètica. Clar que, igual que perverteixen el llenguatge (“sensellarisme”, per exemple, en lloc del ben conegut “sense sostre”), també perverteixen aquestes nocions d’ètica, honestedat i segur que creuen que el respecte és un concepte carrincló i burgès.

Alarmant. Com criatures que juguen a la política sense cap mena de sentit de la responsabilitat, aprenent, si aprenen alguna cosa, a cop d’experiment de les seves teories, a partir de l’assaig i error, els de la “nova política” funcionen a cop d’etiquetes, dels hashtags, tal com si patissin una indigestió de pel·lícules del vell Tarzan, el de Johnny Weissmuller, “tu Xita, jo Tarzan”, o sigui, etiquetes del tipus “ocupes bons, turistes dolents”.

Exagero? Gens ni mica. Han llegit l’estil comunicatiu en les piulades de Sergio Espín Bustos, membre de la Comissió de Comunicació de Barcelona en Comú? Ho recollia Directe.cat el passat 15 de maig. Fa vergonya aliena. I no és l’únic. Més aviat és l’exemple extrem d’un estil, per dir-li alguna cosa, que porta a la confrontació o la retirada perquè resulta impossible raonar. Debatre? Què és això? També un invent burgès, segurament. Dubtar, que és signe d’intel·ligència i el primer pas per l’adquisició de coneixement, és de nyicris.

“Colau té raó; la resta estem equivocats”. I no hi ha més.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI