“Avui és el demà d’ahir”. Ara gaudim i patim el que es va fer i no es va fer, pels nostres avantpassats. “Avui és l’ahir de demà”. La majoria de la societat catalana vol decidir el “demà” de la seva relació amb l’estat espanyol. Hi ha molts motius. El tema ve des de lluny. Unes dates i protagonistes ajudaran.

Prim, president del Govern espanyol al seu parlament (1851)

Catalunya demana que governeu amb justícia, […] que no exigiu al poble més diners que el que poden donar bonament segons l’estat de la seva riquesa. […] L’horitzó amenaça grans tempestes. […] És possible que molt aviat s’obri una lluita de gegants; dues banderes suraran per l’aire; cadascuna tindrà els seus partidaris i, aleshores, cal que els catalans sàpiguen a quina de les dues hauran de prestar el seu braç robust. […] Si no els voleu com a espanyols, aixequeu d’aquí els vostres reials; deixeu-los que per res us necessiten. Però, si sent espanyols els voleu esclaus; si  voleu continuar la política de Felip V, d’ominosa memòria, sigui en bona hora, i sigui per complet: amarreu a taula el ganivet com ho va fer aquell rei, tanqueu-los en un cercle de bronze; i si no és suficient, sigui Catalunya talada, destruïda i sembrada de sal com la ciutat maleïda.

No entrarem en el context d’aquell discurs. Sí que justifica però, algunes preguntes oportunes: Governa l’estat espanyol a Catalunya amb “justícia”, o només amb “les seves lleis”, “les seves” interpretacions de la carta  magna, fiscals, tribunals controlats? És de “justícia” els diners que “treuen” i que aquí es generen? Segueix el govern el mal tracte als catalans com va iniciar Felip V? Què demostren els fets objectius? Què exigeix un demà ”digne”?

Ortega y Gasset (1932)

El problema català no es pot resoldre, només es pot suportar. […] És un problema perpetu, que ha estat sempre, i seguirà sent mentre Espanya subsisteixi. Aquest és el cas dolorós de Catalunya; és un fet del qual ningú és fa responsable; és el caràcter mateix d’aquest poble; és la seva terrible destinació, que arrossega angoixant al llarg de tota la seva història.

Avui, els milions de catalans volen decidir si continuen amb aquesta angoixant destinació o passen a resoldre “el problema català” d’un cop per sempre. Avui, “tots” som responsables de voler seguir “convivint” des de la submissió o no. Qui és “responsable” de la justa insatisfacció de tants catalans? Què és digne?

Nova constitució, nous partits (1978-2017)

Catalunya la va votar. Confiava. Va millorar alguna cosa? No! Felipe González: “El veritable problema és el fet diferencial català”. Primer estatut: incomplit! Segon estatut: Guerra: “Ens hem raspallat l’estatut i l’hem deixat net com una patena!”. PP: recollida de signatures “contra Catalunya”. Se segueix “asfixiant financerament, incomplint inversions”, limitant la llibertat: líders demòcrates catalans “imputats, condemnats”. Ho saben però no ofereixen cap alternativa. Al contrari! Ha de continuar l’obligada convivència i el pla de Felip V, el terrible i angoixant destí per a “tots” els catalans?

Què és “digne” i més quan afecta valors determinants com a qualitat de vida, justícia social, autèntica democràcia, identitat? Què decidir “avui” per a un “demà” lliure o angoixant? Independència o dependència?

FER UN COMENTARI