El pitjor que ens ha passat als catalans

Publicada: 04/05/2017 20:01h | Actualitzada: 19/06/2017 18:54h

Sí, ja hem parlat molt d’aquella piulada del senyor diputat, dient que “Pujol y Ciudadanos son lo peor que le ha pasado a Catalunya”, però, ja que tant se’n parla de l’expresident, no està de més que també siguem diferents veus les que surtin, que no estan d’acord amb la piulada, sigui per una raó o per un altre.

Va fluix d’història, el senyor Rufián? Perquè ho sembla, si diu que el pitjor que ens ha  passat als catalans han estat Ciudadanos i l’expresident Pujol. Un representant del poble català que no sàpiga la seva història… Bé, va amb els temps que corren, poc podem esperar perquè ara s’imposa la moda que qualsevol pugui arribar a diputat, regidor o alcalde d’una gran ciutat, sense cap experiència ni capacitació. Sovint ni amb el nivell bàsic de cultura (una veueta empipadora m’està marejant, mentre el petit ésser em tira de la màniga, dient-me que no digui aquestes coses, que els independentistes no hem de barallar-nos, que el diputat Rufián és dels nostres; però tinc ràpida la resposta: Que els nostres representants no es dediquin a parlar sense solta ni volta, irreflexivament, perquè estem en moments molt delicats i la irreflexió pot fer molt de mal, i que no guanyarem més simpaties pel fet de repetir el que diuen les Comunes i el carrer)…

Dir-li al senyor Rufián, i tota la resta. De Ciudadanos, Catalunya sempre n’ha patit, no sempre a la terra, perquè fa menys d’un segle que només teníem els nostres estimats botiflers. Aquells altres que feien enderrocar un barri sencer com a represàlia i maltractar als vençuts perquè quedés ben clar qui mana, o aquells altres que es van dedicar a construir una ciutadella, no per defensar al poble, sinó per vigilar-lo, són els avantpassats dels Ciudadanos. Aquells que avui també clamen per bombardejar Catalunya, surten com a bolets per tot arreu.

El pitjor, possiblement, que ens ha passat al poble català és la derrota del 1714. Però està oberta la votació per tal que tothom pugui aportar el seu rànquing de coses pitjors que poden passar-li –i li han succeït- al poble català.

Que no? Que no parlem d’història passada, que parlem del present? Doncs que li sembla parlar de l’Estatut del 2006, que és la mare de la situació d’avui? La mare i el pare, que no se’ns enfadin els del matriarcat.

L’expresident Pujol té la culpa que un ministre espanyol i un cap antifrau de Catalunya parlessin d’afinar la justícia? O de destrossar la sanitat pública catalana?

L’expresident Pujol és qui intoxica cada dia tots els mitjans i totes les declaracions de gent destacada amb mentides evidents i escandaloses, incitant a l’odi contra els catalans? Amb prou èxit, que ho fan?

L’expresident Pujol és qui va acusar en fals a l’alcalde Xavier Trias, fent que algú pogués aprofitar les acusacions, les difamacions, per ser més exactes, per ocupar un lloc que li ve molt gran i ens fa tremolar per les destrosses que està perpetrant al nostre estimat cap i casal?

El senyor Rufián té la responsabilitat, pel càrrec que ocupa, de no semblar un repetidor de tòpics i de la lletania que inunda tots els mitjans, que persegueixen ensorrar el moviment independentista, desacreditant-lo. De corruptes, prevaricadors, nepotistes i resta de fauna indesitjable, el senyor Rufián hauria de saber que n’està ple, perquè, el problema és sistèmic. El problema està estès per tota la península; de fet, per tota la Mediterrània. Al “nen” júnior li retreuen 30 milions guanyats com a “dinamitzador” d’empreses –traduït, com a intermediari-, que són diners d’empreses, mentre cada dia esclaten nous escàndols a Espanya per centenars i milers de milions, i per part de representants públics, a qualsevol punt de l’Estat, com el passat dissabte, 29 d’abril, que ens assabentàvem dels prop de 80 milions en comissions per instal·lacions de parcs eòlics, la trama eòlica, que implicaria alts càrrecs de la CA de Castella i Lleó, i empreses ben conegudes del sector de l’energia. Serien 21 persones acusades de prevaricació, blanqueig, delicte fiscal, i tràfic d’influències. Serien 80 milions a afegir a un altre cas a la mateixa comunitat autònoma, per 100 milions.

O, per què no se’n parla dels 2.300 milions d’euros que fa prop de tres anys es van atribuir al fill petit, Oleguer Pujol, pel que va resultar ser una operació estranya de la banca, implicant en primer lloc al Banc de Santander, que li va vendre 1152 sucursals i la seva Ciutat Financera a Boadilla del Monte per aquesta quantitat, que era un crèdit sindicat que li havien concedit? Si la Banca concedeix aquest gruix de diners per comprar oficines pròpies, qui és el màxim responsable de l’operació? Quan, després, el mateix Banc de Santander llogava les oficines que li havia venut pels 2.300 milions d’euros que li havien deixat? Oleguer Pujol quedava, doncs, com un intermediari en una operació on la banca estava molt implicada. Aquesta banca que s’ha polit la competència i ha fet negocis molt sucosos, comprant a preu de saldo entitats com la Caixa de Catalunya o UNNIM (BBVA), un cop sanejades amb diners públics i amb els diners de rescats que hem de pagar entre tots, fins a acabar amb la competència. Per què ningú s’ha ficat encara amb aquests bancs?

Captura escriptura compra-venda Banc de Santander sep 2014
Captura escriptura compravenda Banc de Santander. Font: El Mundo (setembre del 2014)

Senyalen un cop i un altre, justificadament, injustificadament, en judicis populars que no esperen que la justícia, si n’hi ha, faci la seva feina, els 3% de comissions per obres a Catalunya, quan aquesta és una pràctica a tota Espanya. Molt transversal, per cert, perquè, qui no s’ha trobat, quan busca un pis, amb gent que fa d’”intermediària”, per cobrar uns diners a canvi d’un servei que es fa per la porta del darrera? Quanta gent no posa la mà a veure què en treu?

Ho defenso? En absolut, està clar que no. Però és un mal generalitzat i burro el qui no hi entra. Per això, encara m’agrada menys la hipocresia, perquè als delictes i faltes s’hi afegeix la falsedat. I la hipocresia és un esport nacional. Que va a més. Per què? Perquè a més virtuosos que vulguem aparentar, més pols trobarem sota la catifa. La solució implica fer justícia, justícia de debò, la cega, aquella que no diferencia al pobre del ric i al senyor comte del camàlic,  i assumir que una ètica impecable comença per un mateix i en tots els aspectes de la vida.

FER UN COMENTARI