Amb motiu de les notícies que cada dos per tres ens donen els mitjans de comunicació, s’ha creat una mena d’opinió publica, a hores d’ara ja majoritària, que posa en dubte el funcionament de la justícia a Espanya.

Abans d’entrar en detall voldria deixar molt clar el concepte de funcionament, sigui de la justícia o qualsevol altra activitat. Una cosa és que funcioni i una altra molt diferent és que funcioni bé. Diguem-ho d’una altra manera, una cosa és que la justícia funcioni i una altra és que sigui justa i igual per a tothom.

El cas Nóos ha demostrat que la igualtat és prou discutible o almenys dubtosa, que davant el mateix delicte a un acusat se li retiri el passaport i a l’altre no, i se li permeti residir a l’estranger és prou demostratiu i, conseqüentment, genera dubtes.

Que Rodrigo Rato i Pablo González (germà de l’expresident de Madrid) fossin rebuts al despatx del ministre de l’interior el primer i, al del subsecretari el segon, considero que deu haver resultat incomprensible per la majoria dels mortals. I això genera dubtes.

Un està pendent de la justícia, va ser corrupte des del mateix despatx del ministeri i de l’FMI, va tocar la campana quan Bankia va sortir a borsa i tenia targetes black, tot un artista que el seu amic i ministre Fernández Díaz no va tenir motius per no rebre’l. El segon encausat dins la trama del Canal d’Isabel II, va ser rebut pel subsecretari dos dies abans d’entrar a la garjola. El ministre no va donar explicacions convincents i el subsecretari va aparèixer com a víctima quan se li va preguntar perquè l’havia rebut. I això genera dubtes.

No fa gaire va haver-hi molts moviments i trasllats en la fiscalia i, casualment, alguns dels fiscals que indagaven possibles corrupteles que afectaven el PP, varen patir un trasllat. El més conegut, el que investigava al ja expresident de Múrcia. Fa ben poc es va nomenar un nou fiscal anticorrupció, aquest s’oposava a l’escorcoll de la companyia d’aigües de Madrid, el que va provocar la revolta dels fiscals. El fiscal general de l’estat s’oposava a investigar a l’expresident Murcià, que va dimitir en ser encausat. I això genera dubtes.

De les converses telefòniques entre Fernández Díaz i de Alfonso (que jo i molta gent hem pogut escoltar) el primer li deia al segon que la fiscalia s’encarregaria “d’afinar” l’expedient. També Alícia Sánchez Camacho, en la seva xerrada a La Camarga, deia conèixer un fiscal molt amic seu. Al no tenir l’autorització d’un jutge aquestes converses són il·legals i per tant inexistents per la justícia, tot i així generen dubtes.

Mariano Rajoy va defensar a Rato, Bárcenas, Matas, Fabra, Camps, Mato… I ara haurà de declarar com a testimoni en una primera etapa del cas Gürtel. Alguns d’ells estan o han estat a la presó i Rajoy creia en la seva innocència. El PP sabia des de l’any 2014 de l’existència d’un compte a Suïssa a nom de Ignacio González i no va bellugar un dit.

Segons alguns mitjans, el PP té 1.270 imputats per corrupció i, informacions que s’han publicat, asseguren que ja existien jocs de mans i caixa B en l’època d’Aznar. Ignoro si sabrem algun dia tota la veritat. Si Rajoy desconeixia el tarannà d’aquells que defensava però, si és així, és igualment responsable com a president del partit.

Que els fiscals depenguin del ministeri de Justícia i qui els nomeni sigui l’executiu de torn, pot suposar entre la ciutadania, certa desconfiança en la separació de poders. La justícia funciona però, presumptament, no funciona bé ni sembla que sigui igual per a tothom i, no ens enganyem, això genera dubtes més que raonables.

1 COMENTARI

Respon a Marga Cancel·lar la resposta