Rajoy va ser derrotat pel vot de la resta del Congrés davant la pressió de la mobilització dels estibadors. Era la primera mostra ostensible de la feblesa del govern en minoria. Tot i així, en les previsions del PP estava remuntar el sotrac aprofitant la debilitat de la resta dels partits, i forçar l’aprovació de pressupostos amb més retallades i privatitzacions, darrere la cortina d’oposicions a places públiques.

La situació semblava idònia. El PSOE travessat per unes primàries manotejant per sortir de la crisi i Podem en permanent guerra interna, el tema català en el centre amb un PSOE acèrrim defensor del centralisme, i Podem que no sap no contesta…. «si no és pactat». D’un costat, la del PSOE és una crisi que no és aïllada. La recent patacada del PSF amb un 6,4% ho sintetitza -i això que era l’ala esquerra!-, perquè el tema és de fons: el capitalisme en crisi ja no està disposat a la negociació de les engrunes que ha estat la constant de la política socialdemòcrata. Ho va demostrar a Grècia. Però també s’havia demostrat amb la caiguda en picat dels PCs que havien pres les banderes que deixava la socialdemocràcia, a nom d’una política «realis- ta». El cas d’IU, ICV, PCF… Així, que amb Pedro Sánchez o amb Susana Díaz –i més probablement amb aquesta- tenen difícil aixecar el cap. Un aparent repunt socialdemòcrata es va donar amb les noves formacions que tipus Syriza o Podem, així s’autodefinien: però l’espai no existeix, i per més que proposin renegociar el deute o reformar la UE, quan el capital estreny per no deixar escapar ni una molla, queden presos de la seva pròpia contradicció: haver promès les molles «guanyant tots», la cançoneta del reformisme en una època que el capital ja ha definit que és tot o res. Podem, a més, se segueix dessagnant en lluites internes.

Un element se sortia del guió del PP: el desarmament d’ETA que dificulta la rendible posició d’estar en lluita permanent amb el terrorisme –ho analitzem en pàgines centrals- com coartada per la repressió contra els moviments populars. Però d’altra banda, el repunt de beneficis empresarials, i la il·lusió repetida que ja sortim de la crisi, augurava un embat de Rajoy a mitjan abril –abans que sortissin les xifres de l’atur que en el 1r trimestre ha tornat a pujar: 69.800 ocupacions menys i 17.200 aturats més- per tractar de refer la seva imatge. El seu pla tenia una primera prova amb la presentació altre cop del decret de l’estiba sense tocar una coma i amenaçant que si no s’aprova, crida a eleccions, esperant rendibilitzar el vot d’un C’s també en reculada.

Però Rajoy no va poder utilitzar ni la trobada amb la CEOE ni l’aniversari de l’AVE: El 18 d’abril, l’Audiència Nacional el cridava a declarar com a testimoni en el cas Gürtel, com a secretari general d’un partit acusat de beneficiari a títol lucratiu. L’endemà eren detinguts l’expresident de la comunitat de Madrid Ignacio González i 11 més -malgrat l’intent de frenar-ho del fiscal anticorrupció-, al cap de quatre dies dimitia –per tercera vegada- Esperanza Aguirre… Ni tan sols podien treure-li suc a l’entrada a la presó de Jordi Pujol Ferrusola ni als registres de l’endemà…

El govern, en minoria, està en moments baixíssims: la mobilització pot aturar les seves planejades noves agressions. És imprescindible organitzar-la.

FER UN COMENTARI