He viscut gairebé 80 Sant Jordis. Disculpeu-me, de forma conscient uns 70 i la pel·lícula del 23 d’abril el repeteix any rere any, amb unes característiques molt similars encara que en pugui tenir unes percepcions diferents segons ha estat la meva participació que ha tingut més a veure amb el pas del temps i amb la meva implicació més o menys directa en diferents actes de celebració de la Diada.

Sant Jordi és per a mi i també per a molts ciutadans una festa una mica peculiar (vist des de fora molt). Sant Jordi és una festa laborable però que traspua joia arreu, la gent està contenta, la gent surt al carrer amb un somriure als llavis, els coneguts se saluden i fins i tot s’aturen per fer petits o no tan petits comentaris, les empreses fan ulls grossos per si s’arriba uns minuts tard o es plega uns minuts abans, uns i altres porten una rosa i un llibre a la mà, les escoles acompanyen els alumnes a respirar l’ambient de la Diada, els faciliten que puguin acostar-se als llibres, a respirar festa i primavera, les parelles sembla que per Sant Jordi s’estimin més, es contemplin més…

Llibres, roses, sardanes, passejades, respecte i harmonia, una festa molt a la catalana.

He viscut molts Sant Jordis sense incidents però també amb un rerefons reivindicatiu.

Recordo que durant els anys 55-65 del segle passat es reivindicava el llibre en català. Algunes institucions posaven petites parades que oferien als interessats l’escassa literatura en català disponible en aquell m oment amb el risc que algun policia malintencionat t’engegués la parada enlaire.

Ben aviat i gràcies a la voluntat de la Diputació de Barcelona es va poder tenir accés lliure al Palau de la Generalitat. El fet de poder trepitjar el Pati dels Tarongers era per a molts una manera silenciosa de reclamar el que havia representat aquest palau pel país.

Més tard, es va donar pas a reivindicar la cançó cantada en català i el dia de Sant Jordi sempre podies trobar en un local o altre per escoltar en Raimon o algú dels Setze Jutges.

No oblidem que també va ser un Sant Jordi en què va sortir l’Avui, el primer diari en català després de la guerra i es van començar aposar senyeres als balcons.

Han passat dies i més dies, anys i més anys i el 23 d’abril sempre ha rebut Sant Jordi com a símbol d’afirmació nacional.

Enguany també tenim quelcom a reivindicar amb més força que mai, enguany és l’any del referèndum, un referèndum que ha de tenir una resposta massiva de participació, amb tots els condicionants formals que un acte d’aquesta índole exigeix (urnes, paperetes, cens, campanya electoral…). Reivindicar amb més força que mai la nostra voluntat de decidir que volem ser d’ara endavant.

Sant Jordi de 2017 ha de ser el Sant Jordi que fem possible amb més visibilitat la nostra catalanitat, amb més senyeres que mai a les finestres i balcons, mostrant el nostre sí amb fermesa i tot plegat en el clima que any rere any ens ha permès viure un Sant Jordi festiu, sigui laboral o diumenge, que pel que fa al cas és el mateix.

Sant Jordi del 2017 precisament perquè és diumenge i feia bon temps hem d’estar amatents per evitar que qualsevol boig o no tant boig, qualsevol malfeiner vulgui convertir el gran dia dels catalans en quelcom que no ha estat mai.

La situació política actual és força complexa però encara que sembli el contrari, en política ni en res tot si val. Estem tips -i si cal, ho denunciarem- de violència física o institucional. Estem tips “d’incontrolats” que cremen banderes però també de ministres de l’Estat que vinguin a fer la paperina. No és el moment.

Que ningú ens aigualeixi la festa.

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI