Creació d’opinió (II)

Publicada: 25/04/2017 19:39h

Amb l’anterior article dedicat a la creació d’opinió sembla que van haver-hi problemes per entendre de què anava.

  1. Primer de tot. La insistència a dir que l’exemple dels líders d’opinió no era extrapolable a qualsevol altre àmbit era, justament, per avisar que era un cas particular, possiblement el més inversemblant, el menys conegut de tots, d’un fet habitual en la societat. Un cas clar de la coneguda dita castellana “al revés te lo digo para que me entiendas“.
  2. La creació d’opinió fa referència al fet de provocar que la majoria social adopti unes opinions que li són imposades de manera més o menys subtil. Per tant, a mesura que la creació d’opinió es val de formes més subtils, menys conscients serem que les opinions no són nostres sinó que ens han estat implantades.
  3. La creació d’opinió es val de diferents recursos. L’article se centrava en un fenomen menys reconegut que, per exemple, la propaganda: els líders d’opinió.

Els líders d’opinió

El sistema d’aprenentatge més bàsic de tots és per imitació, cosa que queda molt clara quan som petits. Només cal observar com els nens imiten als grans, pares, avis, mestres i els models que veuen a la televisió i als productes que són fets per ells, expressament.

Aquest sistema d’aprenentatge no es deixa un cop ens fem grans. Seguim funcionant per imitació. Un recurs del qual som sovint massa inconscients.

Evidentment, la imitació és el recurs més econòmic d’aprenentatge, dit en el sentit de més ràpid i més senzill. Seria una bogeria que cada persona hagués de fer tot el camí d’aprenentatge només per prova i experimentació. Comprovant cada fet que l’ajudi a desenvolupar-se i a aprendre.

I a qui imitem de grans? Als models socials, per diverses raons.

  1. Pel poder que tenen. El que anomenen l’eròtica del poder. Ja Adler va equiparar el poder al mateix nivell de l’eros de Freud. El poder de qui mana, més en general.
    Anant a l’arrel, veuríem el desig del nen en convertir-se en pare, l’autoritat, no dit en el sentit modern que se li dóna al patriarcat, sinó en el fet de ser qui pren les decisions, dit altrament, el nen es converteix en adult per prendre les seves pròpies decisions. Si aprenem a actuar com el poderós, acabarem sent poderosos.
  2. Pel reconeixement a les seves competències. Potser, fa anys, va haver-hi nens que van voler convertir-se en un Jacques Cousteau. O, actualment, en un Bill Gates.
  3. Per qüestions emocionals, el punt més vulnerable i més inconscient d’entrada al psiquisme humà.

Recentment, trobem un fenomen en el camp dels líders d’opinió, que sorgeixen de les xarxes. Persones que no són ni poderoses, ni riques, ni famoses per res, però que aconsegueixen fer molts seguidors perquè connecten bé amb el moment i els temes que interessen a la gent. Els trobem principalment al YouTube i al Twitter, també al Facebook i als blocs. La popularitat creix de manera exponencial, a més seguidors, més gent que s’anima a llegir i compartir les seves opinions. I les empreses, que se n’adonen, els contacten per promocionar productes i idees. Així es converteixen en líders d’opinió.

Un altre cas, molt més antic, són els famosos utilitzats per promocionar productes. Les empreses saben molt bé el que fan, posar una cara famosa, una persona que té molts admiradors, fa que el producte es vengui molt més, malgrat que, si reflexionem, és inversemblant que una model com Claudia Schiffer o actrius com Andie McDowell realment utilitzin els productes cosmètics de la firma que promocionen. O que la colònia de “fulanitu de tal”, sigui creació d’aquell actor que triomfa a Hollywood. Associar un nom com el de Shakira a una línia de creuers fa que no ens oblidem de la marca i que ens plantegem seriosament fer aquell viatge que estaria bé.

La qüestió és que els líders d’opinió no es mouen només en l’àmbit dels productes de consum, sinó que estan fortament implantats en l’àmbit de les idees i les tendències que volen que seguim Per això s’han fet tantes inversions en experiments des de fa cent anys en el camp de la psicologia.  Poques vegades s’inverteix per amor al coneixement. Sovint, el que es persegueix és lo habitual, treure’n un profit. Un profit per les elits dominants és poder modelar l’opinió pública. I han tingut èxit, un èxit total. Si aquell líder polític, que ha estat creat pels mitjans, sortint gairebé cada dia a l’hora d’esmorzar, de dinar i de sopar, potser també de berenar i del ressopó, que ens l’han plantat en un any i l’han fet créixer fins a fer-lo indispensable en quatre-cinc anys, diu una cosa, per més que pugui ser una idiotesa que no aguanta ni la més mínima anàlisi, aquesta cosa serà acceptada sense discussió, “perquè ho diu en Jordi”. I si ho diu el Jordi, aleshores ben dit està. Si, a sobre, connecta amb ressorts emocionals de la gent,“tots els polítics són uns corruptes!”, brama en Jordi, obviant que ell mateix és un polític, tots els seus seguidors i simpatitzants aplaudeixen fins a fer-los mal les mans. I després tots repeteixen les seves paraules. Perquè repetir és molt més senzill que trobar les pròpies paraules, les que surten de dins. Imitar i repetir és molt més fàcil que analitzar i reflexionar.

Trobar la pròpia veu, que vol dir connectar amb un mateix, de fet, era part dels exercicis que proposava de fer en els meus tallers de creativitat. I puc assegurar que no resulta gens fàcil. La veu que coneixem i pensem que és nostra és el resultat de les moltes veus escoltades des de molt abans de tenir ús de raó i que segueixen modelant-nos de grans sense que ens adonem.

Per acabar, l’exemple del món mèdic-farmacèutic, insisteixo, vaig utilitzar-lo perquè resultava el més inversemblant, el més increïble de tots i, al ser diferent, no seria despatxat amb un “home!, això ja ho sabem tots!”, com seria el cas de centrar-me en el món polític o periodístic. Jo mateixa no vaig creure que hagués opinions de metges comprades per la indústria fins que les factures no van passar per les meves mans. Són coses que no s’escampen i un no pot saber el que no coneix.

FER UN COMENTARI