Unió Democràtica de Catalunya (1931-2017)

Publicada: 27/03/2017 21:12h

Hem assistit a la fi d’aquesta formació política. El partit que varen fundar Manel Carrasco, Pau Romeva i Maurici Serrahima, entre d’altres, ha desaparegut de vida política catalana després de 85 anys i escaig.

Mort el dictador, van celebrar el seu primer congrés des del temps de la República, això succeí el 1976. Miquel Coll i Alentorn i Anton Cañellas eren els caps visibles de la formació i arran de la proposta d’aquest últim d’integrar-se a l’UCD d’Adolfo Suárez, van patir una crisi interna que va acabar amb l’expulsió de Cañellas dos anys més tard.

Aleshores van formar coalició amb la Convergència de Pujol, constituint la marca electoral de CiU. A la nova CDC, com a partit recent, li anava bé la confluència amb un altre que tenia la seva història, connexió amb la democràcia cristiana a Europa i màrtirs en el seu historial. Cal no oblidar que Carrasco i Formiguera va ser afusellat pel franquisme.

La coalició de CiU va governar la Generalitat 23 anys. Duran i Lleida, que era el secretari general d’Unió va ser diputat al Congrés, diputat al parlament europeu, vicepresident de la Internacional Demòcrata Cristiana i conseller de governació de la Generalitat amb Jordi Pujol. Quan aquest es va retirar va ser Artur Mas i no ell qui el va substituir.

El novembre del 2012, a desgrat de les posicions defensades per CiU, es va posicionar contrari a la independència de Catalunya. En una entrevista feta per Lluís del Olmo a ABC Punto Radio, va dir que no hi havia una “gran majoria de ciutadans a Catalunya” favorables a la independència i alhora que no veia “l’escenari d’una Catalunya sense Espanya” i a més que no s’havia de fer “un referèndum que no fos legal”.

Al novembre del 2014 presentà la plataforma de debat Construïm, com a espai polític de centre per buscar resposta a les diferents crisis que pateix el país i atendre els problemes de la societat “més enllà de la independència”. Duran manifestà el seu rebuig a viure en el “frontisme dels uns i els altres”, acceptant els matisos i construir la societat pensant en les persones que l’integren.

El 2015 va fer una consulta interna amb una pregunta enrevessada sobre la independència i el partit es va partir en dos, creant els independentistes “demòcrates de Catalunya”. Aquí es va acabar la coalició, els tres membres d’Unió van abandonar el govern i en les dues posteriors eleccions no van treure cap diputat a la Generalitat ni el Congrés. La pèrdua de la meitat d’afiliats i la no percepció d’ajudes públiques pels resultats electorals van sumir al partit en la ruïna i amb 22 milions de deutes ha acabat per desaparèixer.

Duran crec que es va equivocar i ara, descavalcat de la política, continua manifestant que la seva “tercera via” és la solució per l’encaix de Catalunya a Espanya. L’única condició era que tothom hi estigués d’acord, que al principat hi hagués una gran majoria, que no hi era, i que Madrid fos receptiu, cosa que no va succeir.

Ara que Unió ja ha desaparegut voldria rescatar unes paraules de Carrasco i Formiguera quan deia: “Catalunya ha de lluitar fins a assolir constituir-se políticament, com a nació que és, en estat independent”. Com es pot comprovar, res a veure amb la política duta a terme per Duran i Lleida i que ha acabat amb la desaparició del partit.

FER UN COMENTARI