Una negociació que pretengui tenir èxit ha de tenir en compte dues premisses bàsiques, 1.Predisposició “real” i 2.Mútua capacitat de resposta. L’estat espanyol parla constantment de “diàleg” per resoldre el conflicte amb Catalunya. O amb una part d’ella: la que no vol seguir sent dependent. La Generalitat ho ha intentat repetidament.

Predisposició

És molt més que estar disposat a l’acord. És desitjar-ho, buscar-ho, ser actius i receptius per poder aconseguir-ho. La Predisposició està sempre condicionada, determinada, per diferents factors: actitud cap a l’interlocutorexperiències prèvies. L’experiència dels acords Espanya/Catalunya, amb reiterats incompliments segons es publica i admet, no predisposa positivament a la part catalana. Hi ha més determinants: la ideologia predominant en una i una altra part, la imatge pròpia i la de l’altre des d’una perspectiva de “poder”. L’estat espanyol no admet una negociació bilateral d’igual a igual. Catalunya l’exigeix. Un altre fet determinant és el purament econòmic: qui genera i qui recapta i administra els recursos financers i què es deriva d’aquesta gestió. Però hi ha més i més profund: concepció de l’estat espanyol que considera a Catalunya part de si mateix i la de Catalunya que creu i defensa tenir una personalitat, història pròpia, que no només tracta de defensar sinó de potenciar. En el fons, la “identitat” castellana dominant davant la “identitat” catalana insatisfeta i creixent. D’acord amb aquests factors, què determina la predisposició a l’acord? Un, dos… o són tots? Sense un “solapament, superposició” de la predisposició d’una i una altra part l’acord no és possible. Que existeixi només per un dels interlocutors, també ho impedeix. Catalunya sembla que ho ha demostrat. Quin és, en el fons, la posició de partida i la meta de cada part? Quin és la predisposició “real” de l’estat espanyol i la de la Catalunya independent? Fins a on arriba? A què està disposat? Hi ha una mínima coincidència?

Mútua capacitat de resposta

Imaginem-nos que es produeix la predisposició a l’acord. Serà suficient? L’“oferta” està determinada per factors diversos. L’estat espanyol ofereix “inversions” en infraestructures reiteradament promeses i aprovades però no executades. No contempla totes les necessitats objectives existents a Catalunya. N’hi ha prou amb això per arribar a un acord? Des de la Catalunya independentista hi ha una clara reivindicació d’aspectes d’identitat: llengua, cultura, valors, reconeixement nacional i històric; econòmics: finançament d’acord amb la seva població, generació de riquesa, protagonisme industrial i exportador; polític: la interpretació i aplicació de l’estat espanyol de la constitució que en el seu moment es va votar allunyen progressivament a l’estat espanyol de la majoria de la societat catalana. L’única reacció de l’estat davant la progressiva voluntat de votar és la via judicial, cap mesura política. L’autonomia del parlament de Catalunya és reiteradament anul·lada. Qualsevol exigència de Catalunya és immediatament copiada per les autonomies espanyoles. Cap vol cedir un euro per millorar el finançament català. Té l’estat espanyol capacitat de resposta a les exigències de la Catalunya independent? Coincideixen, hi ha solapament, entre el “màxim” que l’estat pot oferir a Catalunya i el “mínim” que aquesta exigeix?

Si no hi ha mútua predisposició i capacitat de resposta, què?

FER UN COMENTARI