És Espanya el país democràtic que volíem?

Publicada: 04/03/2017 20:02h

Acabada la dictadura Espanya va fer un canvi de rumb cap a la democràcia, el que s’ha nomenat la Transició que va acabar amb una nova Constitució. Tot i el relat mític d’aquells dies, la realitat és que a l’esquerra existia la sensació que la reforma democràtica i social profunda que necessitava Espanya havia fracassat. En canvi, entre sectors conservadors i nostàlgics del franquisme es creia que la Constitució havia fet massa concessions.

Així, des d’una ambigüitat calculada per no incomodar determinades forces polítiques i l’exèrcit, Espanya es convertia en un Estat social i democràtic de dret organitzat com una democràcia parlamentària. Així, la Corona veia limitades les seves funcions a tasques representatives i l’exèrcit quedava per fi sotmès al poder civil. Igualment, la Constitució fixava el caràcter no confessional de l’Estat, abolia la pena de mort i desenvolupava una àmplia declaració de drets fonamentals i llibertats civils i polítiques.

El proper 2018 la Constitució complirà 40 anys de vigència i, a hores d’ara, no ha complert les expectatives que d’ella se n’esperaven. El franquisme segueix viu i el funcionariat  franquista no va marxar i ha estat substituït per molts dels seus fills i néts. La prova més fefaent és que encara no s’ha condemnat la dictadura, no s’ha rescabalat a les seves víctimes i més de 100.000 cadàvers hi són encara en moltes foses, impedint als seus familiars donar-los una sepultura digna.

A l’endemà d’inaugurar la democràcia, els militars, jutges, fiscals, notaris, bisbes, càrrecs policials, diplomàtics… van continuar en els seus llocs de treball. Es va promulgar una llei d’amnistia que exonerava de responsabilitats penals a tots aquells que durant el règim franquista haguessin transgredit els drets humans, siguin persecucions, tortures o assassinats. Ningú ha estat jutjat per aquells fets gràcies a una llei injusta.

En l’àmbit econòmic tot segueix com abans, l’oligarquia segueix sent la que imposa les normes, apadrina els polítics, els subvenciona i en treu els beneficis. La corrupció s’ha instal·lat a tot el territori i la justícia, presumptament independent, actua en favor de qui governa, que modifica les lleis o en fa de noves i actua seguint ordes de la fiscalia general de l’estat, dependent del Ministeri de Justícia. Els últims judicis i sentencies corroboren la total desconfiança de la població respecte al fet que la justícia és igual per a tothom. El govern ha arribat a fer-ne un ús partidista judicialitzant la política.

Espanya no inverteix en economia productiva, les seves grans inversions es dediquen a construir pavellons, poliesportius, aeroports, ferrocarrils d’alta velocitat, tots ells deficitaris però que donen beneficis a grans corporacions i constructores. No executa el corredor del mediterrani, no connecta els ports de València, Tarragona i Barcelona amb l’ample de via europeu ni inverteix en les rodalies de Catalunya. És més, destina 1.000 milions de fons europeus pel corredor mediterrani destinant-los a la comunitat de Madrid.

Quan observes amb detall com funciona Espanya, en l’àmbit econòmic, polític, democràtic i social, en venen a la memòria les paraules de l’escriptora i filosofa Ayn Rand, que deia: Quan t’adones que per produir necessites l’autorització de qui no produeix, quan observes que els diners flueixen cap als qui no trafiquen amb béns sinó amb favors, quan percebis que molts es fan rics pel suborn i les influències més que pel seu treball, i que les lleis no et protegeixen contra ells sinó, per contra, són ells els que estan molt ben protegits contra tu, quan descobreixis que la corrupció i els favors són recompensats i l’honradesa es converteix en autosacrifici, llavors podràs afirmar, sense por d’equivocar-te, que la teva societat està condemnada al fracàs. Sorprenentment les seves paraules semblen del tot premonitòries de la situació actual de l’estat espanyol.

Sota el referent de les autèntiques democràcies, que és el que mereixen tants espanyols que van confiar en una democràcia moderna, justa, avançada, segons la realitat política, és Espanya el país democràtic que desitjaven? La realitat demostra que no.

Pel que fa a Catalunya, el govern central mal tracta el territori, incomplint els pressupostos i ofegant-lo amb un dèficit fiscal insostenible impedeix a la Generalitat dotar-se dels recursos necessaris per atendre la població. Aquesta no és una veritable democràcia. Davant aquesta, per dignitat democràtica, què ha de decidir un votant a Catalunya? Resignar-se, subordinar-se o promoure la independència com a únic recurs per al país democràtic que desitja?

FER UN COMENTARI