La política és part de la nostra vida

Publicada: 25/02/2017 22:57h

Cada vegada fem servir menys paraules per expressar-nos i sense adonar-nos, reduïm també la llibertat de ser capaços d’explicar el que sentim, el que volem, necessitem i desitgem. Ens costa establir fins a quin punt poden arribar a penetrar dins el nostre pensament, els missatges contradictoris que una mateixa persona ens fa arribar, perquè ens hem llençat de cap a la immediatesa del canal de comunicació que ha fet servir, i perquè el paper tot ho aguanta si no fem nosaltres l’exercici de comparar el que ha promès, amb el que més endavant ha dut a terme.

La política és part de la nostra vida perquè en política es decideixen qüestions què a la nostra vida són importants…

Escoltem polítics especialitzats en nedar en aigües de l’ambigüitat, com Xavier Domènech i Ada Colau, parlant de sobiranies compartides i de federar-nos, sense veure immediatament que s’aixequi una mà per dir, ep!, que no es pot compartir allò que no tenim, la sobirania, i no podem federar-nos amb qui no se’n vol federar, encara menys sense disposar d’aquesta pròpia sobirania.

Grinyola tot plegat. Grinyola també que aquelles persones (líders polítics i gent anònima també), facin servir el mot “unionista” per referir-se als qui defensen la dependència, sí, dependre de l’Estat espanyol per dur a terme tot allò que exigeixen al govern català. És com si una unitat familiar exigís a l’associació de veïns fer el que només pot fer l’Ajuntament. Una mica mal adreçada aquesta exigència, oi? El mètode correcte hauria de ser parlar-ne amb altres unitats familiars i recollir més sensibilitats. Posant per cas que estem d’acord en els objectius i el mètode per assolir-los, elevaríem les nostres raons i demandes a l’associació de veïns i aquesta, amb els portaveus escollits per nosaltres mateixos, les traslladaria a l’Ajuntament que, com a mínim, s’hauria d’asseure a escoltar i dialogar. El resultat el deixo en suspens, però vull subratllar que el que no faríem és exigir a l’associació de veïns allò que no pot fer per raó de no tenir competències per fer-ho. Aquestes, les competències, s’han de tenir abans de tenir o no destresa en ser competent.

Així doncs, aquest “unionistes” són, en realitat, dependentistes. Demano, reclamo i vull. Exigeixo, em manifesto i arribat el cas faig vaga; però defenso no tenir capacitat objectiva per decidir res quant al que demano, reclamo i vull…

D’altra banda, aquests dependentistes s’adrecen als independentistes no com a independentistes sinó com a separatistes. Ves per on! El joc intencionat de les paraules que pretén fer quallar les connotacions negatives del mot en qüestió. Segons aquesta regla, tots els que ens hem independitzat de casa dels pares, en realitat no ens hem independitzat sinó que ens hem separat de la família… Tothom que ha estat “personal assalariat” d’una empresa i s’ha acomiadat per establir-se pel seu compte, no s’ha fet autònom. S’ha convertit en “separata”. I així més exemples que de ben segur ens passen pel cap…

Hem de tenir cura i estar amatents perquè la millor manera d’evitar que ens continuïn enredant, demana reflexionar, tenir present que gairebé res ens ho diuen sense un pla estratègic al darrere i, en cas de dubte, fixar-nos en la cronologia dels fets. En l’abisme existent entre el discurs encotillat als seus parlaments i la concreció posterior que hauria de dotar de continguts les paraules. I el que crec, és el més important: confiança en les nostres capacitats per decidir arran de tot allò que ens afecta, directament o de retruc, en el dia a dia. Si estem convençuts que ho podem fer, hem d’estar convençuts al mateix temps de la nostra competència i tenir present que, per poder ser competents, hem de ser independents. Si no, que decideixin ells, que ja ens seguirem queixant nosaltres eternament.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI