El país que volem

Publicada: 10/02/2017 21:53h | Actualitzada: 19/06/2017 18:46h

Què vol dir “volem la independència de Catalunya”?

Vol dir que volem demostrar al món la nostra capacitat de governar-nos, la nostra capacitat d’administrar degudament i amb seny el nostre patrimoni cultural, social, econòmic… vol dir fer el possible per evitar interferències alienes a les determinacions del Parlament de Catalunya, vol dir exercir la capacitat de dissenyar, executar i avaluar els Sistemes Socials en el més ampli sentit del mot (ensenyament, sanitat, justícia, serveis socials…) per evitar, tant com sigui possible, distorsions en el dia a dia dels ciutadans.

Volem la independència per ser els responsables últims dels afers polítics, econòmics i socials i evitar que treballadors de la Funció  Pública puguin negar-se a acceptar, com interlocutor vàlid, la Generalitat de Catalunya. Recordem les declaracions de la senyora Asenjo en el judici contra el President Mas i les Conselleres Ortega i Rigau.

Volem la independència per poder tenir la capacitat de fer la selecció dels funcionaris públics. Tots, de la salut en qualsevol àmbit i categoria, mestres i docents, bombers i policies, el personal del sistema judicial… de forma equànime i transparent, amb unes regles del joc per tots conegudes i sobretot assegurant que cada un d’aquests cossos professionals siguin orgànicament dependents de la Generalitat de Catalunya evitant intervencions duplicades i innecessàries amb tots el que això representa en benefici tant de l’administració com pels administrats.

Catalunya és un país amb moltes sensibilitats diferents però amb capacitat de conviure amb respecte aquestes diferències. Catalunya és un país amb maneres de veure les prioritats dels ciutadans distintes però amb capacitat d’acceptar el resultat a les urnes ja siguin les encaminades a constituir el Parlament o els ajuntaments. Catalunya disposa d’una cultura parlamentària molt antiga basada en el diàleg en acceptar propostes raonables i raonades de l’oposició.

Catalunya independent no és ni la panacea ni el país de les meravelles. En una Catalunya que camina cap a la independència hi haurà els més i els menys, encerts i errors, però de cap manera hi ha voluntat de repetir en forma de calc l’estructura i les maneres de fer que ens hem vist sotmesos en els darrers 300 anys.

Quan un país ha estat annexionat a un altre pel dret de conquesta, la cosa no va bé. Només cal donar un cop d’ull a la història.

M’agradaria que algú m’expliqués de forma seriosa en què es fonamenta el no repetitiu dels espanyols durant tant de temps. Només hi ha interessos econòmics? No m’ho crec.

Em sembla que hi ha molt amor propi, molt sentit de pertinença, moltes ganes de sumar quilòmetres quadrats i densitat de població i és clar, si Espanya ha d’oblidar-se de Catalunya per què Catalunya vol emancipar-se i assumir vida pròpia a més de les pèrdues materials el que queda ferit és l’amor propi, és el reconeixement universal de la pèrdua, és el sentiment d’humiliació per l’orgull espanyol que els pobres i petits se’n surtin amb la seva i com afegitó de tot plegat els caldrà compartir alguns espais i serveis que fins avui són propietat d’aquest estat que se sent malferit.

La Catalunya que volem és aquella que decideix per ella mateixa, que s’organitza com li sembla més favorable per a la qualitat de vida dels seus ciutadans, que estableix relacions comercials i diplomàtiques que millorin la seva posició en el món i a la vegada tingui capacitat de compartir amb altres estats el que convingui en el dia a dia en un pla d’igualtat.

El país que volem l’hem de fer entre tots i si algú ens posa pals a les rodes en aquest camí cap a la Catalunya que volem ens haurem d’esforçar per arrencar aquests entrebancs i seguir el nostre camí que no podem fer sols amb els altres sempre que estiguem ben avinguts.

Diàleg de veritat, compartir en règim d’igualtat i decidir en tots els àmbits de la vida pública en el present i en el futur.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI