La democràcia dels perdedors

Publicada: 05/02/2017 09:58h

Primer de tot cal dir que no sóc molt fan de Donald Trump, que diguem. Àdhuc ho era menys de la senyora Clinton, si ens posem a ser sincers. Però si hi ha una cosa que em remou l’estómac a la vida és perdre. Al que sigui. Des de no aprovar un examen, a perdre una partida al futbolí. Des que alguna cosa no em surti bé laboralment, al fet que em guanyi la caixera del Mercadona, passant productes pel lector, abans que acabi de guardar a la bossa els anteriors. Odio perdre.

Així que de debò, entenc el malestar de tots aquells votants anti-Trump. O ja no anti-res, simplement demòcrates o amb simpaties cap a la Hillary. Però sabeu una cosa? Un consell només: Assumiu-ho. Ja està, heu perdut. I de la mateixa manera que t’he comentat que no sóc molt fan del senyor de pell taronja i cabell ros platí… sí que ho sóc de la democràcia. Beneïda democràcia.

Cal tenir en compte que als Estats Units el sistema de vot no és el d’elecció presidencial directa. Així doncs, Hillary Clinton amb 2,8 milions més de vots va perdre les eleccions. Per què? Doncs perquè allà es realitza votació indirecta, voten l’anomenat Col·legi Electoral amb 538 electors, dels quals el nou president en va obtenir 304. Sí, va guanyar. Mirem-ho com ho mirem, va guanyar. Que no és democràtic aquest sistema dius? D’acord. I la llei D’Hondt t’ho sembla? Doncs és la que utilitzem aquí, i democràtica, el que se’n diu democràtica, no la veig del tot.

Sigui com sigui, el tema és que tenim diverses coses en comú amb els Estats Units. Aquí, que ens agrada tant això de comparar-nos amb països més grans i desenvolupats, no sé si per ganes de millorar, o perquè ens fem de menys, compartim la baixa participació en les eleccions, tan sols un 52% del total de població amb dret a vot el va exercir. Tristament, també compartim el no acceptar el resultat de les urnes. El dret a rebequeria perquè m’entenguis. Crec que tots vam veure disturbis a Washington, marxes de tot tipus, crema i destrossa de mobiliari públic…

Els de la CUP saben a què em refereixo. I parlant dels meus amics peluts… estaran encantats amb el nou president dels Estats Units, suposo. Què, per què? Amic meu! És antisistema! Potser no amb tall de cabell abertzale, ni samarretes propagandístiques. Potser no amb tatuatges i fent gala d’una higiene correcta. Però el senyor Donald Trump, amb el seu discurs, ha donat a entendre clarament estar en contra del sistema establert, volent “retornar el poder al poble”.

M’encanta quan parlo amb coneguts o no tan coneguts sobre el nostre protagonista. Per què no t’agrada?, pregunto. La majoria s’agafen a un parell de frases que recorden, de les moltes fora de to que ha dit Trump. Saben que han estat fruit d’un bombardeig mediàtic considerable contra el del perruquí ros, o potser ni se n’han adonat. Alguns clamen al cel perquè vol posar un mur a la seva frontera i uns altres, no entenen com ha defensat a la policia o l’exèrcit amb tanta vehemència.

Uns pocs, dels que es documenten per parlar, recorden que aquell que va començar el mur, va ser Bill Clinton, amb l'”Operació Guardià”, amb 600 km de mur i 800 km de barreres, a més de policies i vigilància tecnològica.
D’altres, s’enfaden bastant quan escolten les polítiques de Trump sobre deportacions, però obliden que Obama, Sant Obama i premi Nobel de la Pau… va deportar a gairebé tres milions de persones. “Però era perquè tenien antecedents” em responen automàticament. El 47% dels deportats no tenia cap antecedent penal. Aquí tens al teu Sant Obama. O amb el sobrenom que li van posar: “deporter in chief” (deportador en cap). Crec que als mitjans de comunicació de casa nostra se’ls va oblidar comentar això.

Aquests dies de convulsió postelectoral. De cabreig col·lectiu. De crítiques i manifestacions anti-Trump. He vist gent mobilitzar-se a Berlín contra el president dels Estats Units. Això mateix. A Berlín. El més graciós és el cartell, solidaritzant-se amb el mostrat a les manifestacions americanes: “Trump is not my president”. És clar que no amic, vius a Alemanya. Els que m’agraden de veritat són aquells que s’han manifestat a casa nostra contra Trump, però no he vist una sola protesta igual per la pujada del preu de la llum.

Com deia un amic meu: “dóna’m un IPhone, escriuré a Twitter que comença la revolució”.

FER UN COMENTARI