El mòbil i la estupidesa

Publicada: 16/01/2017 10:14h

Odio el mòbil. De debò, odio el maleït mòbil. Com era la nostra vida abans d’aquest aparell? Algú se’n recorda? Com podíem sobreviure sense estar permanentment connectats a Internet? Com ho fèiem si no estàvem disponibles el 100% del nostre temps per aquell que ens sol·licités? No aconsegueixo entendre com ens ho fèiem per sobreviure sense fer fotos a tot allò que veiem o fèiem, i menys encara, com dúiem allò de no compartir amb tothom la nostra vida.

El mòbil es va instal·lar en les nostres vides a poc a poc. Primer com un objecte útil, sí: per estar localitzat. Després ja tenia missatges de text. Poc temps després jocs, si sí, alguns tan addictius com la serp del Nokia 3310. I a mesura que els anys van anar passant, es va afegir el color, músiques, les primeres pantalles tàctils, el GPS, internet…

Ens ha canviat la vida. Això és un fet. De la mateixa manera que la nostra ximpleria va creixent, més o menys anivellada, amb els preus que demanen pels nostres cel·lulars. Això també és un fet. Estem enviant a fer punyetes a una velocitat de vertigen el significat de la paraula “intimitat”. Tot es comparteix. El que menges, on ets, amb qui has anat… i per si no t’acabes de fer una idea, et poso una foto. O unes quantes, va, que és gratis.

Perdoneu-me l’expressió. Però tallaria la mà d’aquell que li estic parlant de qualsevol tema, li sona un missatge de Whatsapp i es posa a llegir-lo. Que sí, ja sé que diràs. I si és alguna cosa important? M’intentes dir amic meu, que tenim dispositius amb nosaltres que poden: connectar-te a internet, fer compres només demanant-li per veu, guiar-te pels carrers de tot el món mentre condueixes, fer videoconferències, realitzar fotos i vídeos amb més qualitat que els de la teva boda… i no poden trucar? Si alguna cosa és urgent, dic jo que et trucarien abans que enviar-te un miserable missatge, sense saber amb certesa si ho llegiràs, no? Dic jo…

Em produeix una barreja de sorpresa, pena i desil·lusió passejar pels parcs. Recordo poder estar tota la tarda en un banc, amb els amics i una bossa de pipes. Sí, sense res més, al·lucina. Quedàvem per parlar, riure i explicar-nos coses. Això que se sol dir relacions interpersonals. Ara no. La història consisteix a asseure’s tots juntets. Treure cadascun el seu telèfon mòbil i en el millor dels casos un d’ells ensenyarà a la resta un vídeo graciós, una notícia, un “meme” o el que carai sigui que els faci gràcia. Però la majoria de les vegades, cadascun està parlant, mitjançant el seu dispositiu, amb algú que no hi és allà! És genial!

No entenc una cosa, diguem desfasat en el temps. Si estàs amb una persona, i parles amb una altra pel telèfon… perquè diantres no quedes amb aquella persona? Haig de ser el tipus més ximple del planeta perquè no ho entenc. O potser no. Potser, i només és una possibilitat, sigui perquè tinc amb mi, una cosa que provoca aquesta falta de comprensió. Et seré sincer amic meu, i ho sento si et sorprèn. El que tinc no es pot comprar per Ebay, ni per Amazon. No pots compartir-ho per Whatsapp ni pujar-ho a Instagram. No produeix seguidors ni molt menys ser un “influencer“. Preparat? Estàs assegut? Se’n diu educació.

Si parlo amb una persona, no miro el telèfon per veure que em diu algú que no hi és allà. I si ho faig, perquè estic esperant alguna cosa en concret, em disculpo amb el meu interlocutor.
Sóc de quedar amb la persona. Fer un cafè i veure-li la cara. No d’estar mitja hora teclejant una pantalla, carregant d’emoticones el xat, per suplir el que no poden reflectir les meves expressions facials.

Vaig entendre des del primer moment que, el telèfon mòbil disposa d’un orifici. Aquest orifici serveix per connectar un útil alhora que senzill invent: els cascos. Aquest invent és genial, permet escoltar música al volum que vulguis. SENSE MOLESTAR. Sense fer partícips dels teus gustos musicals a la resta, per molt mereixedors de ser compartits que et semblin.
Està bé portar una càmera damunt. Estic d’acord. Però he vist gent fent selfies en enterraments i vetlles. Ja n’hi ha prou.

És un fet que l’estupidesa humana ha estat present al llarg de tota la història. No ho canviarem ara, i menys un servidor. Però no cal vanagloriar-se d’ella. Ni exposar-la. Guarda-la per tu i els teus. De veritat, no passa res. Ja comparteixes la teva vida en internet. No ho facis amb la teva estupidesa en la vida real. Ja ho va dir Albert Camus: “L’estupidesa insisteix sempre”. No li donem ales.

FER UN COMENTARI