Qui són realment els “comuns”?

Publicada: 02/12/2016 10:04h

Si ens aturem a analitzar qui forma part d’aquest poti-poti al qual anomenem “comuns”, ens adonarem que de “nova política” només en tenen el nom. Un nom que, ni per qui són, ni per la seva trajectòria, ni per les seves idees (les de veritat, no les dels eslògans), ni pel que fan, són indignes de portar.

Parlem, per exemple, de Joan Coscubiela (tercer de CSQEP):

Joan Coscubiela és l’home permanentment emprenyat. Té un posat que transmet depressió per allà on passa. Cada declaració seva al Parlament és una injecció de pessimisme. Sembla tenir la missió d’insuflar desànim al Procés i d’enfonsar tot allò que surti de qualsevol partit que lluiti per la llibertat de Catalunya.

Coscubiela és un home gris en tots els aspectes. Una persona que ha viscut pràcticament tota la seva vida professional d’ostentar càrrecs. Primer durant 13 anys com a secretari general de CCOO a Catalunya, una etapa marcada per alguns episodis polèmics, com el que va relatar Andreu Barnils a Vilaweb sobre els plans de pensions a La Caixa per a funcionaris públics que va tirar endavant el govern Tripartit amb el vistiplau de CCOO.

Més endavant, el càrrec de secretari general de CCOO li va servir a Coscubiela per fer-se un lloc al consell assessor d’Endesa a Catalunya. A raó de 900 € nets per reunió, Coscubiela assessorava la companyia elèctrica sobre estratègies de creixement. Una funció crucial si tenim en compte que l’any passat Endesa “només” va obtenir 1.086 milions d’euros de beneficis nets.

Coscubiela compartia les trobades amb el seu bon amic Josep Maria Álvarez (l’etern secretari general d’UGT a Catalunya) i altres “valors de l’esquerra” com Anton Costas, president del Cercle d’Economia; o Marta Lacambra, aleshores directora de la Fundació Caixa Manresa.

Més tard, en “Coscu” va ser escollit cap de files d’ICV-EUiA al Congrés. Durant 4 anys ha sigut el 19è diputat més ben pagat de l’hemicicle, amb una retribució de “només” 94.147 € anuals (6.725 euros/mes multiplicats per 14 pagues). A les eleccions del 27S, Coscubiela va tenir l’habilitat de situar-se com la cara nova d’ICV en el marc de Catalunya Sí que es pot, número 3 de la candidatura i portaveu del grup al Parlament.

És ell, l’home dels 94.000 euros, qui sent vergonya de la CUP per pactar la resolució d’inici d’un procés constituent a Catalunya. L’home dels 900 euros per reunió és qui assegura que la preocupació dels ciutadans no és la independència sinó l’economia. L’assessor d’Endesa és qui propugna un referèndum acordat (una via que requeriria una majoria de 2/3 al Congrés i al Senat, canviar la Constitució espanyola i aprovar la modificació per referèndum i que, com hem tornat a constatar per enèsima vegada, mentre PP, PSOE i C’s tinguin els vots que tenen, mai ho aconseguirem. I ell i els seus, ho saben).

Al final, el més eloqüent per desemmascarar aquest personatge és recórrer a les paraules de l’ex diputat cupaire Josep Manel Busqueta que li va etzibar: “Jo sóc pastisser, quan acabi tot això tornaré a la meva feina. Tu, Joan, què faràs?. Evidentment mai va haver-hi resposta…

Doncs, com aquesta “joia” d’en Coscubiela, n’hi ha moltes dins les formacions properes a Podemos i liderades, directament o indirectament, per Colau (de la que ja vaig parlar l’altre dia en aquest mateix mitjà perquè és una altra “joia”).

Què hem de fer, companys? Seguim combregant amb rodes de molí fent veure que ens els creiem i intentant, infructuosament, portar als lerrouxistes al nostre molí, o els traiem la careta, els desmuntem la paradeta i anem a fer país d’una punyetera vegada, pel bé de tots?

FER UN COMENTARI