“Policia, jo et pago el sou”

Publicada: 28/12/2016 12:00h | Actualitzada: 14:53h

Quantes vegades hem escoltat aquesta afirmació? Normalment, l’autor és aquell que, sota el vague intent d’autocomplaure’s, creu fermament que aquell, al que està dirigint la seva suposada veritat, és el seu serf. Normalment, el creador de la frase, és el mateix que, amb la seva retòrica de bar, canvia el món juntament amb més energúmens de la seva espècie. Sí, sol ser aquell que, disposant de poca raó en els seus arguments, s’escuda en una veritat (que el funcionari cobra de l’Estat), per voler fer creure, ja no al policia que rep la frase, sinó a ell mateix, que el sou del servidor públic surt de la seva butxaca. Íntegre. Amb pagues extres incloses. I que, donada aquesta veritat, ha de parlar-li com a mínim com aquell a qui li permet respirar.

El passat dia 25 de desembre em trobava a Barcelona. Repetim, 25 de desembre. Nadal, per si algú no se n’havia adonat, de la data. Aquest dia on la gent està amb la família, obre regals del senyor barbut que va popularitzar Coca Cola i que, qui més qui menys, li estira les màximes hores als llençols mentre el seu estómac pugna per fer la digestió del sopar. Aquest dia, estava assegut en una terrassa de Rambla Catalunya.

El fet de remarcar el dia no és perquè sentis aflicció per mi; de fet, la companyia del meu cafè m’era més que grata. Era perquè, a escassos metres d’on em trobava, hi havia dos furgons de policia. Foscos i amb reixes. Mossos d’Esquadra posava als laterals. Brigada Mòbil a la seva part posterior. Diversos agents abillats amb botes, boina militar i subfusells feien guàrdia i patrullatge al voltant dels vehicles. La imatge s’ha convertit en normal d’ençà dels diferents atemptats prop de casa nostra.

Sota la imatge de respecte que infonen els agents que allà es trobaven, vaig poder veure com diverses persones s’acostaven a ells. Uns a preguntar per carrers, d’altres per caixers d’una o una altra entitat bancària. Alguns perquè no trobaven el seu hotel i uns altres, els més agosarats, per sol·licitar una fotografia. Però el que realment em va sorprendre va ser el gran nombre de persones que es van acostar a ells només per donar les gràcies pel seu treball. Per felicitar-los el Nadal.

Alguna cosa està canviant. Potser la por? Pot ser. El fet de veure que un atemptat terrorista és més que probable a casa nostra ha fet que les persones es treguin ximpleries del cap. Potser la por fa entrar en raó, vaig pensar. Potser la gent té clar, encara que sigui per temor a un atemptant, que els bons són aquests. Que aquest amb armilla antibales i un fusell és el que la salvarà.

Però potser no és la por. Potser, i tant de bo sigui així, els ciutadans veuen en aquests homes i dones el que són. Policies. Que estan per servir, però no per ser serfs de ningú. Que t’ajudaran si els necessites, però seran implacables si delinqueixes. Potser s’han adonat que, sota aquest uniforme, hi ha persones amb famílies, cases i problemes. Com tots. Potser s’han adonat que, per deixar als seus sers estimats a casa el dia de Nadal i servir uns altres, cal estar fet d’una altra pasta. Tu podries? Pensa-ho.

Esbalaït en els meus pensaments i escrivint les primeres línies del que ara estàs llegint, vaig poder comprovar que l’estadística, una vegada més, es fa sentir. I és que, entre tanta gent que va passar, algun imbècil havia d’aparèixer. No ho dic jo, ho diuen els números. Les matemàtiques sempre diuen la veritat.

Sota la meva atònita mirada, que contrastava amb la indiferència del policia, vaig poder comprovar com una senyora recriminava a un dels agents (amb no gaires bones formes) la posició de les furgonetes. Aquesta queixa venia motivada, segons ella, perquè no es podria passar en el cas de sofrir un atemptant terrorista. Haig de dir-te amic meu, que parlem d’una vorera no transitable de trenta metres d’ample. Entendràs el contrasentit. Però, d’altra banda, em va sorprendre l’agosarat de l’exigència, en el seu contingut i en la seva forma. Exigència que, donada l’actitud de l’agent, fent cas omís, es va transformar en una sèrie de recriminacions a la policia. En general. Fins que el destinatari de la ira de la senyora, amb una temprança que ja he sol·licitat a la meva carta dels reis, la va convidar a marxar. Moment en el qual l’experta en seguretat nacional va aprofitar per insultar i recordar allò amb què he iniciat aquest article: “Jo et pago el sou”.

Com m’hagués agradat poder parlar per boca d’aquell policia. Comentar-li a la senyora que ell li paga la pensió, si ens posem a parlar en el mateix idioma. O que si li paga el sou, ja podria estirar-se i pagar una mica més. O… com diu un bon amic meu la ignorància és molt atrevida.

El que més em va molestar va ser que, gairebé amb tota seguretat, aquesta senyora va enterbolir el moment. Va ser com el núvol que tapa el sol en un dia radiant. Estic convençut que els comentaris sense sentit de la tristament protagonista del moment van eclipsar les felicitacions de la resta de ciutadans. Potser m’equivoco. Però tendim a recordar més el dolent que el bo. El món és així, uns pocs necis que fan molt de soroll. Només afegir una cosa més, sí, al moment en el qual m’hagués agradat utilitzar al policia com si es tractés d’un ventríloc i el seu ninot:

Senyora, de vegades val més callar i semblar idiota, que obrir la boca i demostrar que s’és.

6 COMENTARIS

  1. Paraules molt ben col.locades en aquest article. Que poc en saben de la tasca policial alguns i cada vegada n,hi ha menys educació vers les forces i cossos de seguretat.
    Ja m, agradaria que visquessi més d,un o d,una, uns anyets pe poli, quantes coses li farien canviar l,opinió que en un principi hi tenia.

FER UN COMENTARI