Igualtat, solidaritat i espoli

Publicada: 06/12/2016 11:00h | Actualitzada: 20:14h

Qui, per egoista que sigui, no voldria que hi hagués igualtat entre totes les persones d’un territori, d’un país o inclús del món sencer?

És bonic això de “la igualtat“. Bonic, cristià i progre alhora.

Igualtat, una paraula que contenta a tothom, ves per on. Però com s’aconsegueix aquesta igualtat? I a quina igualtat ens referim? Igualtat d’oportunitats? Em sembla just i lluito per ella. Igualtat d’ingressos? Aquí ja no em sembla tan just. Perquè si tothom tingués les mateixes oportunitats, tothom (qui volgués) tindria una feina i, per tant, tothom (qui volgués) seria autosuficient. Però sovint, entre la gent que reclama igualtat, ens trobem a un grup que no la vol perquè està acostumat a rebre, que viu de rebre i de fer la viu viu. I això ja no és igualtat, sinó que és espoli. Espoli dels que no volen treballar ni espavilar-se als que treballen com a negres. Perquè és molt còmode viure de subsidis (que no paga el “papa estat”, sinó els conciutadans amb uns impostos que surten del seu esforç). Però hi ha molt espavilat (parlo del que conec) que prefereix viure de subsidis i arrodonir-ho amb “feinetes en negre”. I, com qui no vol la cosa, a l’estiu ens n’anem de vacances, mentre el pobre que penca de veritat no s’ho pot permetre amb la misèria de sous que es paguen avui.

Els unionistes i “fadalaristas” s’omplen la boca amb la “igualtat de tots els espanyols” (on inclouen als catalans, és clar). Però a què es refereixen? A què TOTS col·laborem per igual en “fer país”? O a què sempre siguin els mateixos els que s’arrisquin, treballin i siguin espoliats i la resta visquin permanentment de l’esforç dels espoliats (que és el que ha passat des de fa més de 300 anys amb Catalunya)?

Perquè una cosa és solidaritat: Donar durant un temps determinat, el que a tu et sembla, a qui en té menys. I, s’ha de donar per entès que qui rep l’ajut es compromet a espavilar-se el més aviat possible per tal de no ser una càrrega pel qui l’ajuda.

I l’altra és espoli: Que un tercer (l’autoritat) et prengui permanentment el que ell considera oportú, encara que et deixi només engrunes que no et permeten viure amb dignitat, perquè altres visquin com a reis pels segles dels segles.

Doncs, mireu, solidaritat, sí. Espoli, no. Igualtat d’oportunitats, sí. Fer el préssec, no. Oi que ens entenem? Doncs marxem i fem del nostre un país just, net i pròsper on tothom tingui les mateixes oportunitats de ser autosuficient, de servir-se a ell mateix i al país on viu. El nostre, el seu: la República Catalana. I on els “espavilats” no hi tinguin cabuda. Subsidis? No! Qui vulgui treballar, podrà treballar i a qui vulgui fer el manta, se l’haurà acabat la bicoca. Igualtat per treballar tots, per pagar impostos tots; uns impostos que serviran per tenir bones infraestructures, bona sanitat, bona educació, bona ajuda als dependents i per pagar unes pensions dignes a qui ha passat la vida treballant abans que nosaltres. Unes pensions que seguint a Espanya no cobrarem, ja ho estem veient…

Hem de marxar, no n’hi ha d’altra, i ho hem de fer de pressa pel bé dels nostres grans, pel nostre i pel dels nostres fills i néts.

FER UN COMENTARI