A la corda fluixa

Publicada: 07/11/2016 08:59h

Tinc la impressió que Catalunya es balanceja per una corda fluixa i ha de fer moltes piruetes per no perdre l’equilibri.

Una punta d’aquesta corda està subjecte, encara, al Govern Espanyol que se sent fort i fa tot el que pot i més per procurar que Catalunya perdi l’equilibri i se’n vagi pel pedregar. No estalvia formes ni maneres i quan li convé (gairebé sempre) posa mala maror entre els que fan equilibris per arribar a l’altre costat.

L’altra punta està o vol estar subjectada a la República Catalana però que ara per ara la lligada és força flonja però que fa tot el que està al seu abast per compensar les estrebades del subjectador més fort. Hi ha vegades que són els mateixos equilibristes que no acaben de trobar les forces compensatòries que els ajudin a tirar endavant.

El pas per aquesta maroma és molt difícil, cal anar a l’una per poder fer-ne via i cal, també estar convençuts que amb una mica de constància i sentit comú superar les dificultats és possible. De totes maneres ens ho hem de creure de veritat. No val fer trampes.

En aquest moment de la cursa tornar enrere sense fer-nos mal tampoc hi ha per on agafar-se.

Em sembla que la posada en escena és clara, els actors tenen el paper ben assajat, el director els empeny a sortir a l’escenari i donar la cara al públic però no hi ha el convenciment per fer el primer pas tots plegats. En aquesta situació és més fàcil donar la culpa als de casa que no pas buscar i reconèixer el paper de qui belluga la maroma.

L’Estat Espanyol ha estat gairebé un any sense govern, sense saber del tot qui movia els fils de la lligadura però amb Govern o sense el balanceig no ha parat.

Qui mou aquests fils? Els mateixos de sempre. Els protagonistes de la corrupció, els no envien els lladres a la presó però tampoc els fan tornar el producte del seu robatori, els que cobren els impostos dels ciutadans i no els reverteixen en infraestructures i serveis, els que judicialitzen la justícia i fan les lleis a mida per poder dir que per sobre de tot s’ha de complir la llei, aquells que -avui és l’alcaldessa de Berga, demà la Presidenta del Parlament de Catalunya, demà passat vés a saber qui- poden multar, inhabilitar per fer precisament el que marca la llei. No he vist cap llei que prohibeixi pensar, opinar o no complir amb els compromisos amb els ciutadans.

Aquestes sotragades són el que, si no en som ben conscients i no compensem els desequilibris que les provoquen, ens faran caure daltabaix. Això no vol dir pensament únic sinó unitat d’acció i no perdre de vista que provoca el balanceig.

Quan veiem uns funambulistes dalt la maroma, ens fan patir, pensem que poden caure però malgrat tot confiem en la seva seguretat, en el saber fer la seva feina i no posem en dubte que no arribaran al final. Si ells dubtessin o posessin un peu en falç, la patacada està assegurada.

Catalunya estàs en la mateixa situació. No pot fer un  pas en falç i pensar que la culpa és dels Mossos quan es produeix una detenció per ordre judicial. Encara ens hem de refiar, una mica del suport, ni que sigui malèfic, del lligam de l’estat Espanyol. Quan acusem els Mossos sense fonament, fem un pas en falç que entre tots plegats haurem de compensar per restablir l’equilibri. Mentre hàgim de fer esforços suplementaris per mantenir-nos pas fer en el nostre camí no farem cap pas endavant per arribar a la República.

Fins que els socialistes catalans no facin pinya per mantenir l’equilibri en aquest pas per la corda fluixa no tirarem endavant. La República Catalana no pot prescindir dels socialistes catalans de la mateixa manera que cal l’opinió dels socialdemòcrates o dels antisistema que donin empentes per tirar endavant.

Fins que tots plegats no perdem una mica l’aferrament a la seguretat del conegut encara que no sigui bo del tot i ens arrisquem a pensar que les coses poden ser d’una altra manera, el pas per la corda fluixa en la qual estem tots ficats, el camí se’ns farà etern.

O estirem tots o estripem la baralla. O aguantem que els trens no arribin mai a l’hora, o que els proveïdors dels serveis publics tardin anys i panys per cobrar, o que a les carreteres cada dia hi hagi més sots i més forats, o que el nostre esforç impositiu s’esfumi com un bolado… paciència.

Tot el contrari, entre tots hem de ser capaços de dissenyar un nou marc  polític, financer, socials i de relacions ciutadanes amb el convenciment que la República Catalana ens serà útil si ho fem bé. Però ens ho hem de creure, si no ens ho crèiem, malament rai.

FER UN COMENTARI