Mort i transfiguració

Publicada: 28/10/2016 20:02h

Avui no em referiré a la coneguda i famosa obra de Richard Strauss. En ella el compositor alemany relata la mort d’un artista que cercava obsessivament el seu ideal artístic i que just el troba quan es transfigura en el moment de morir.

Ignoro si en el cas del PSOE hem assistit a la seva mort o transfiguració, la qüestió és del tot digna d’estudi. Ignoro si el partit socialista també cercava obsessivament el seu ideal polític, evidentment no l’ha trobat i ha estat a punt de morir. En molt poc temps ha passat de ser un referent per als votants d’esquerra a ser un partit sense esma, enquistat en els llocs on encara governa i sense un lideratge clar i carismàtic a escala estatal.

Això va fer que fracassés en l’intent d’investidura el qui havia sigut el secretari general de la formació Pedro Sánchez, a la vista dels mals resultats i veient els que havia obtingut la nova formació de Podem, no va fer el necessari per arribar a acords. En canvi ho va fer amb l’Albert Rivera de Ciutadans a qui no coneixia gaire i de qui se’n va refiar. No hi ha dubte que Rivera, antagònic amb Pablo Iglesias, va col·laborar perquè aquell pacte no es dugués a terme.

El desitjat canvi no es va produir, les esquerres no van pactar (C’s no és d’esquerres) i les línies vermelles imposades pels barons socialistes impedien a Pedro Sánchez arribar a acords amb els partits catalans. Va ser una decepció per molta gent que volia treure’s de sobre els populars de Mariano Rajoy. La solució: noves eleccions.

En aquestes, els dos partits que havien pactat van tenir fortes davallades mentre el PP va incrementar el seu avantatge. El PSOE tenia por a un sorpasso de Podem i va fer una campanya electoral mirant més a l’esquerra que a la dreta, se’l veia mancat de confiança i els resultats va ser pitjors que els anteriors.

Tot i així Rajoy va sortir derrotat en els seus intents d’investidura. Derrota que el PSOE no va voler o saber aprofitar. Podia haver-ho intentat, el PSC va insistir i els partits catalans li van oferir el suport a canvi de comprometre’s a autoritzar un referèndum. Rajoy no es va moure però va fer moure els fils, els mitjans de comunicació i les pressions mediàtiques li van fer la feina. Tampoc es va sotmetre a cap control de la cambra.

El temps passava, Brussel·les constrenyia i el fantasma d’unes terceres eleccions ja es veia a l’horitzó. Així que Sánchez va dir que s’havia de parlar amb els partits catalans, va ser quan es va produir la crisi que tots coneixem i, capitanejats per la sultana andalusa i altres barons, el van fer plegar. El resultat és clar, no hi ha un líder carismàtic i el partit està dividit. La por a un estrepitós fracàs en unes terceres eleccions han dut al partit a entregar-se, sense condicions, als populars de Mariano Rajoy.

El temps ens dirà si el PSOE morirà o es transfigurarà però, si sobreviu, trigarà a ser el partit que havíem conegut. Ara donant suport a Rajoy i amb l’amenaça de nous comicis que el gallec pot convocar quan vulgui, els socialistes ni tan sols es poden considerar com el partit de l’oposició.

FER UN COMENTARI