La justícia espanyola no té vergonya

Publicada: 11/10/2016 19:14h | Actualitzada: 19/06/2017 17:50h

Cada dia m’esvero més, en assabentar-me com funciona la justícia a Espanya. No sé en quins paràmetres es regeix per considerar quan uns delictes han prescrit i quan no. Abans de la famosa transició del 78 (modèlica segons van dir i presumir) es va promulgar una llei d’amnistia per salvar el cul de tota responsabilitat en els crims del franquisme, a tots els que, d’una forma o altra, els van perpetrar.

Aquesta llei no és reconeguda a escala internacional i rebutjada per l’organització de les Nacions Unides. La mateixa ONU i Amnistia Internacional han renyat el govern per la llei il·legal i la manca de recerca dels milers de cadàvers, encara a les cunetes de tota la península. També ha criticat al govern espanyol per no permetre investigar i jutjar els culpables dels crims del franquisme.

Només en Catalunya hi van haver 81.000 persones processades i 78.000 imputades en consells de guerra. 3358 foren afusellades i 648 moriren a la presó. A més s’ha de tenir en compte les depuracions, els exilis, els camps de concentració i els desapareguts

El principi de justícia universal a què va recórrer Garzón per obrir causes contra militars argentins que no podien ser jutjats al seu país no és vàlid amb el franquisme. Així ho creu el Govern de l’estat, que apel·la a un altre principi jurídic internacional, el de subsidiarietat, per defensar la seva potestat en aquesta matèria després de les querelles presentades als jutjats argentins per familiars de víctimes espanyoles. Aquest principi sosté que un assumpte s’ha de resoldre per l’autoritat pròxima a l’objecte del problema, excepte quan el país no pugui garantir els mínims requisits exigibles.

El govern assegura que Espanya compta amb un “sòlid Estat de Dret en què funciona la llei, la justícia és independent i està reconeguda a tot el món”. Però fonts governamentals van desvincular les lleis d’obediència deguda i punt final que regien al país sud-americà fins que van ser anul·lades l’any 2006, de la llei espanyola de 1977.

La llei d’amnistia espanyola “no és de punt final” i es va exigir que s’hi afegís un article que reconegués el dret a jutjar la dictadura per casos de genocidi o de lesa humanitat. La llei segueix vigent i l’Executiu no té intenció de modificar-la.

Ara, la Fiscalia General de l’Estat ha prohibit, mitjançant una ordre d’obligat compliment a tots els jutges i fiscals espanyols, atendre a familiars de les víctimes per donar testimoni dels fets, ja sigui per tortures i desapareguts durant la guerra civil o durant la dictadura de Franco. L’objectiu és que aquests testimonis no vagin a parar al sumari de la jutge argentina Maria Romilda Servini.

En què es basa la senyora Madrigal per dir que els crims del franquisme han prescrit? La legalitat d’aquesta afirmació està en dubte. La solució? Obstruir la justícia impedint que jutges i fiscals atenguin als familiars de les víctimes. És bo recordar que Fernández Díaz presumia que la fiscalia li “afinava les coses” i que el PP, mai ha volgut condemnar el franquisme i els seus crims. O sigui: “Justícia a la Española”.

D’això en diuen justícia independent, estat de dret i reconeixement internacional?

FER UN COMENTARI