La hipoteca del procés

Publicada: 13/09/2016 20:19h

Hem deixat enrere la cinquena celebració massiva de la Diada nacional de Catalunya, des que molts vam decidir donar per amortitzades les vies del pacte amb els poders de l’estat per a l’assoliment del ple autogovern. Hem viscut cinc festes reivindicatives que han reunit milions de catalans, iŀlusionats i compromesos, i que malgrat els dubtes que generen les estratègies d’alguna de les entitats sobiranistes de capçalera, han demostrat la maduresa del sobiranisme i l’anhel majoritari de llibertat i de progrés dels catalans.

No cal dir que, malgrat aquestes mostres d’extraordinària mobilització democràtica i cívica, i de l’insubornable compromís de les forces polítiques que donen suport al govern del President Puigdemont per tirar endavant el full de ruta, els mesos que tenim al davant no seran gens fàcils. Sincerament crec que no s’expliquen ni prou, ni prou bé, les dificultats de tota índole que tindrem alhora de “saltar el mur”. I no em refereixo a la idoneïtat de l’eina que emprin el Govern i el Parlament per a l’assoliment de l’estat propi. I parlo d’estat propi i no de República, com alguns estan obsessionats a coŀlocar com a titular del relat independentista. Em refereixo, més enllà de l’aprovació de les lleis de desconnexió, al fet de “prendre possessió” –de manera unilateral– de determinats centres de poder, com ara les telecomunicacions, les infraestructures aeroportuàries o els punts fronterers.

Però abans d’abordar aquests reptes enfront de l’estat, haurem de superar la llavor de la divisió i de la quinta columna que ja es dibuixa a l’horitzó, en forma d’una nova força política d’esquerres i populista, encapçalada per Ada Colau i els seus peons. Aquesta és, sens dubte, la major de les amenaces per a la nostra independència. Tant perquè ja han dit per activa i per passiva que estan cridats a ajornar el procés fins que el 80% dels catalans estiguin en disposició de votar SÍ en un referèndum, com perquè la seva missió és aconseguir el comandament de la Generalitat, promoure un nou tripartit i descavalcar allò que representa el catalanisme majoritari de l’antiga CDC/CiU i actual Partit Demòcrata Català. I per molt que Oriol Junqueras s’ha afanyat a renegar d’un nou tripartit amb els Comuns i la CUP –per por al desgast electoral d’ERC–, és evident que el guió està escrit. Podríem estar a punt de deixar de tenir un govern sobiranista que aporta militants de CDC/PDC a la banqueta dels acusats per posar les urnes al carrer i que està determinat a fer possible la independència, a un govern autonomista, d’esquerres populistes i irresponsable, del que ja en tenim un tast a l’Ajuntament de Barcelona. Un govern municipal que en quinze mesos ha aconseguit posar la ciutat als peus dels cavalls i demostrar que uns exactivistes subvencionats i amics dels okupes i els manters no poden dirigir la capital del futur estat català. No és imaginable que el poble català –ni les cúpules dels partits d’esquerres– situïn l’alcaldessa maldestra de Barcelona al capdavant del Govern del País.

I aquí estem, preparant qüestions de confiança, pressupostos i intentant enviar el PP a l’oposició; mentre d’altres –els “comuns” – es preparen per fer possible allò que ni els poders de l’estat ni la policia secreta del ministre Fernández Diaz, ni els Ciutadans d’Albert Rivera ni els de Societat Civil Catalana o els de Manos Limpias han estat capaços d’aconseguir: el descarrilament del procés cap a la llibertat. Per això és tan important que tots els partits sobiranistes, especialment els que actualment conformen Junts pel Sí, facin causa comuna per portar a bon port el procés, des de la mútua lleialtat i l’ambició d’un nou país. Ho necessitem. I ho pagaran molt car si ho impedeixen.

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI