Sobre l’altruisme i l’egoisme de part de la societat catalana

Publicada: 05/08/2016 09:10h | Actualitzada: 19/06/2017 18:23h

A Espanya persisteix encara la submissió per part dels vencedors del règim. S’avança tan a poc a poc que 40 anys després romanen visibles els imperatius d’aquella dictadura. De vegades en forma de picades d’ullet que retorcen el camí de la democràcia, de manera evident a través de monuments i noms de carrer que rendeixen un desafortunat culte al passat recent, i amb freqüència mitjançant locucions per part de polítics, periodistes i gent de carrer, que considera corrent del que hauria de formar part exclusivament de la memòria històrica.

Molts, una immensa majoria, considera que es viu amb dificultat, submergits en una precarietat asfixiant i visionant un futur que qualsevol meteoròleg definiria gràficament com “de núvols“.

Tot i així són molts, la immensa majoria, els que segueixen votant al Partit Popular i al PSOE, que en diferent mesura són pràcticament (més enllà de la conjuntura internacional), els únics responsables atès que el bipartidisme ha estat i és el resultat de l’expressió a les urnes per la falta d’alternatives consolidades fins al dia d’avui. Tant és així, que després de passar per dos períodes electorals seguits, a la que els espanyols s’han allunyat de la concentració del vot en aquests dos partits, la incapacitat d’arribar a un govern de pacte ens fa entreveure uns tercers comicis, per continuar igual.

No obstant això, a Catalunya, on el PP es manté en franca minoria i el PSC continua perdent estrepitosament la seva representació parlamentària, es va obrir fa anys la possibilitat de progressar i allunyar-nos –potser per sempre– de les conseqüències que tenen per als catalans la presidència a Espanya, tant de l’un com de l’altre.

Des d’aquí vam començar amb tímides reivindicacions i, a base de molt de pal i res de pastanaga, continuem amb l’exigència de governar-nos a nosaltres mateixos perquè ja ningú tingui autoritat per dir-nos què podem fer i què no. Enlloc no està escrit, encara que sí més que investigat i analitzat, que ens hagi d’anar infinitament millor. Però una senzilla lectura a les xifres de l’economia catalana i als indicadors (siguin exportacions, turisme o inversió estrangera, entre d’altres…), sí que permeten assegurar que tot canvi serà per millorar.

A sant de què persisteix un sector de la societat en mantenir engabiada tota esperança?

Més enllà de la ignorància i el patriotisme ferris, l’única resposta que se m’acut és del tot políticament incorrecta: l’egoisme. Un egoisme que puc entendre –que no compartir– en l’actitud de la gent molt acomodada. Arrelat a totes aquelles persones que viuen bé, sense importar-los que atemptin una i altra vegada contra la dignitat, la llengua, la cultura, l’educació i tot el que té a veure amb les nostres senyes d’identitat!

Però supera la meva capacitat d’entesa que els altres, immensa majoria també, defensin sobrevivint a les pàgines del calendari, el fet de sostenir per més temps la manca d’oportunitats i l’enorme dificultat a arribar a final de mes, ser atesos amb celeritat quan la salut ho requereix i defensats davant les clamoroses injustícies que es produeixen dia si dia també.

Que tothom tenim dret a un treball i un habitatge dignes, figura a la blindada Constitució: ja… però freqüentment s’ignora, oi?

Els que creiem en la possibilitat de millorar la situació hem aixecat el cap i sostenim la mirada alta perquè, de la recent cronologia es desprèn la necessitat de mobilitzar-nos fins a aconseguir la plena capacitat de fer per nosaltres mateixos el que la nostra societat necessita urgentment i ens estan negant.

Els que confiem en la nostra pròpia capacitat com a País, dediquem hores i hores cada dia des de fa anys sense més retribucions que les que ragen de l’esperança i la il·lusió. Ens retroalimenta als independentistes el saber que aquest esforç col·lectiu haurà de beneficiar transversalment als catalans vinguin d’on vinguin, parlin l’idioma que parlin i participin molt, poc o gens dels costums i tradicions pròpies d’aquest País.

Deixarem de ser independentistes quan siguem independents. Així de senzill. Sense haver trencat res, ni separat famílies, ni discriminat a ningú pel seu particular enfocament de la realitat.

Deixarem de ser independentistes i d’acudir a reunions, conferències, actes de diversa índole i manifestacions… Deixarem de pagar de la nostra pròpia butxaca quotes voluntàries que sufraguen les despeses i garanteixen la nostra pròpia independència. Ens veuran més per casa i probablement podrem afegir algunes hores a la son de les nits. L’altruisme haurà valgut la pena, estem convençuts!

Som, els independentistes, l’oposat a l’egoisme. Perquè treballem pel benefici de tots malgrat la passiva oposició d’aquesta minoria que es queixa sense oferir cap solució i que ho fa, a més a més, sense invertir temps ni esforç ni diners en construir un futur millor.

FER UN COMENTARI