de Jordi Guixé

Historiador i director de l’Observatori Europeu de Memòries de la Fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona

Una de les imatges artístiques sobre el nostre passat recent –la Guerra Civil i la dictadura– més utilitzades, reinterpretades, exposades i reutilitzades és la fotografia ‘Aixafem el Feixisme’, de Pere Català Pic. Realitzada el 1936 i classificada artísticament com una al·legoria, forma part del nostre patrimoni nacional i des del 2011 és al fons del Museu Nacional d’Art de Catalunya. L’esvàstica que mostrava Català Pic és explícita, potent i potser fins i tot ofensiva, però l’autor va fer servir la tècnica d’impressió fotomecànica per crear una imatge simbòlica amb un peu calçat amb l’espardenya de tres betes que transmetia precisament el contrari del que en un primer moment interpel·la l’espectador. Aquesta era la intenció original i aquesta és la intenció que des del present interpretem sobre la imatge i la seva –i la nostra– memòria. La imatge sense reinterpretar seria, tal qual, apologètica i prohibida per llei a Alemanya i a altres països.

Qualsevol interpretació que d’alguna forma no relacioni el que es mostra amb elements de la personalitat o de l’experiència del visitant, serà estèril. “L’objectiu principal de la interpretació no és la instrucció, sinó la provocació”. Aquestes paraules de Freeman Tilden van ser escrites fa prop de 60 anys en el seu clàssic ‘La interpretación de nuestro patrimonio’. L’objectiu de qualsevol exposició és interpel·lar i fer que el visitant es plantegi qüestions. Europa és rica en experiències en les quals l’ús del patrimoni provinent de dictadures i altres episodis traumàtics del seu passat ha estat utilitzat i interpretat per obrir debats del seu present entre la ciutadania. Altres exemples més recents els trobem arreu, tant als països Bàltics com a Alemanya, Itàlia o França.

Igualment, el nou Memorial del Castell de Wewelsburg a Padeborn (Alemanya) és farcit d’imatges i iconografies nazis. El debat és com mostrar-ho, però s’han invertit milions i discussions per obrir la nova exposició en un memorial i castell on es reunia la cúpula nazi de la SS i on el símbol del sol negre era el més venerat pel mateix Himmler. L’original és present dins l’exposició i el circuit permanent de visites, juntament amb moltes icones i imatges nazis que es mostren al món, a estudiants, interessats i turistes, com una part del dret assolit de la ciutadania alemanya a la memòria. És a dir, també el dret de saber, preguntar i revisitar els símbols de les barbàries del passat des del present per aprendre, per crear espais dinàmics, didàctics i cognitius de reflexió, valors també transformadors i democràtics.

Als països de l’exòrbita soviètica (Bàltics, Hongria, Romania, etc.), on fins i tot el Partit Comunista ha estat declarat il·legal, hi va haver una retirada força massiva del lloc original de centenars d’estàtues dels dictadors i líders soviètics. Però moltes les han conservat i s’utilitzen en memorials, museus, exposicions, parcs de memòria, ‘performances’ i altres actuacions sobre història, memòria, art i espai públic. El Memento Park, a Budapest, en pot ser un exemple: hi ha un parc públic memorial que es pot visitar, i el va utilitzar fa poc l’artista Liane Lang, que ha guanyat un premi a Bilbao amb una exposició performativa d’ella mateixa com a prolongació de les estàtues de Lenin, Stalin, i altres. Estònia amb un govern que ha retirat les estàtues soviètiques en Museus o cementiris –tot i ser una democràcia més jove que la nostra– ha estat capaç de mostrar, exposar i reinterpretar la dictadura estalinista i l’ocupació nazi. El Museu de les Ocupacions de Tallinn utilitza aquestes imatges i fins i tot en fa de noves de la mà d’artistes com Leonard Lapin, que va crear la ‘Locomotive’, una màquina de tren amb els emblemes de l’esvàstica i l’estrella roja. O el treball excel·lent de l’artista Kristina Norman, que va ser triada pel seu govern per exposar la seva rèplica mordaç i intel·ligent del ‘Soldat Daurat’ (‘Golden Soldier’) soviètic a la prestigiosa biennal de Venècia. Polèmica ho va ser, però el seu ministeri de Cultura li va donar suport per la capacitat de reinterpretació i la qualitat expositiva.

En qualsevol cas, la funció social i memorial, amb més o menys encert, en la majoria de casos és la mateixa: no oblidar, crear, aprendre, fer pedagogia i interpel·lar la societat sobre el que va passar i sobre el que està passant. Aquests marcs expositius que juguen amb el patrimoni memorial, artístic i conflictiu són una de les formes de transmissió del passat més contemporànies i sovint més efectives que tenim.

A casa nostra, jo personalment amb l’ajut de l’artista Francesc Abat, vaig realitzar una peça memorial en forma d’arxiu de fitxes, amb les plaques d’habitatge que veïns del Poble-sec i de Gràcia havien retirat feina uns anys. Aquesta peça volia evitar la desaparició de les plaques i volia explicar la funció històrica –en el marc d’una exposició més àmplia sobre símbols de Franco– de la dictadura, el seu simbolisme, però –i sobretot– el procés social i actual d’actuació ciutadana per eliminar de l’espai públic el missatge que ens va imposar el dictador amb tot el seu llegat simbòlic i escultòric.

És clar que la memòria és conflicte i transgressió. Cada cop més internacionalment, l’art, l’arquitectura i els treballs d’acció de l’espai públic són els que arreu del planeta pregunten i plantegen aquests conflictes sobre el passat traumàtic, violent i repressiu.

A Espanya i a Catalunya encara tenim molts deutes amb el nostre passat i la nostra memòria democràtica. L’espai públic encara conté molts símbols de la dictadura –una de les més llargues d’Europa i el món durant el segle XX–. Això està clar. El debat sobre els símbols és mostra de maduresa democràtica, tot i que s’ha actuat amb nocturnitat i timidesa política moltes vegades, massa vegades. Tan sols recordar textos recents i debats públics sobre el monument més gran que tenim a Catalunya sobre la victòria franquista a la batalla de l’Ebre i la commemoració de la seva ‘pau’ militar a Tortosa. Per no dir el gran mausoleu del dictador a Cuelgamuros o a Pamplona per a Mola i Sanjurjo. I un llarg etcètera.

Per això i molts altres exemples que podríem buscar arreu em sorprèn i em preocupa la crítica aferrissada al fet de poder portar la ‘Victòria’ d’en Marès i l’estàtua realitzada per Viladomat del dictador a cavall –ara decapitat– en una mostra expositiva temporal a Barcelona. Ambdues estàtues han estat retirades de l’espai públic tal com dictava la llei de memòria –cosa que no s’ha fet arreu–, i reposaven als magatzems municipals fins que algú en fes un ús artístic, social, pedagògic, per explicar, reinterpretar i mostrar el que va ser la dictadura, el que representaren aquests volums escultòrics i sobretot i molt important què els ha dit o no, què els ha fet o no, la nostra actual democràcia.

Estarem l’aguait del resultat del relat definitiu de l’exposició –que és molt més àmplia que no pas la ‘performance’ de les estàtues–, trobo fora de lloc precipitar-se en l’anàlisi d’un fet i un relat que encara no s’ha mostrat. Però el debat –que hi ha de ser– sobre la visita i l’ús contemporani de símbols de les barbàries del passat en el present per defensar precisament l’ètica pública i la democràcia interpel·lant la dictadura, tal com fan els nostres estats veïns, ho veig com una maduresa cívica i com un fet positiu, a més de necessari des de l’òptica del treball de memòria.

FER UN COMENTARI