Esquerres i islamisme

Publicada: 22/08/2016 22:43h

On dit que pour la masse, la religion est vraie; pour les philosophes, elle ne tient pas la route et pour les gouvernants, elle est utile.

Salem Attar

Mal servei fa l’ensenyament que no ensenya el pensament crític. El pensament crític que consisteix en analitzar i saber distingir un raonament ben fet d’una fal·làcia o d’un llenguatge trampós.

cita de Condorcet 1743 1794 tota societat sense filosofs esta confosa pels xerraires frances Ateus en acció
Tota societat que no és instruida pels filòsofs és enganyada pels xerraires

Tant als governs com als poders econòmics, lligats per connexions poderoses, gairebé inseparables, els interessa crear opinió i conduir-la de manera favorable als interessos dominants. I el que es va dir quart poder, la premsa, els mitjans de comunicació, enlloc de fer el servei que toca d’informació a les poblacions, són dirigits pel poder econòmic, i resulten ser l’eina indispensable per poder crear i modificar opinions, arrossegant a tot un poble.

Oriol Amorós descarta que l’executiu prohibeixi aquesta peça de roba (burquini)  per banyar-se sempre i quan l’elecció sigui “lliure”.

Fan bé al diari El Món de posar entre cometes l’adjectiu “lliure”. En què pensa el senyor Amorós quan diu que “l’elecció sigui ‘lliure’”? Pensa crear un cos especial d’entrevistadors per anar preguntant a cada dona que vegi amb burquini si la seva elecció ha estat lliure, sense pressions, coaccions per part dels seus companys de creences o una decisió filla de la por?

Anem pels errors de pensament, de lògica formal.

Aquests dies fan córrer fotos de monges catòliques vestides a la platja per “demostrar” que els cristians fan el mateix per raons de creences.

  1. L’hàbit de monja NO ÉS un banyador. En el seu cas és roba de carrer.
  2. La roba de carrer és perfectament admissible a la platja, però no a les piscines. A molts d’aquests llocs ja avisen que a l’espai de piscines és obligatori l’ús de banyador.
  3. La roba de carrer és admissible a la platja, ben entès que no et banyaràs amb la roba posada. Un cop xopa la roba pesa més, no s’eixuga i és un problema en tots els sentits. Sentit comú en estat pur. Ara bé, vestit hom pot gaudir del paisatge, de la fresca, del sol, de l’olor del mar, remullar-te els peus, caminar on moren les ones, un exercici molt saludable. Això ho fem des que el món és món. Així ho fan les monges.
    El gran error en lògica formal és posar en la mateixa categoria dos elements que no ho són. Burquini = banyador; hàbit = vestit de carrer.
  4. En un altre ordre de coses, la llibertat d’elecció, quina és la diferència entre la monja i la musulmana en burquini? Les monges catòliques ho són per lliure i personal elecció. Aquesta és la clau. Cadascuna d’elles ha escollit ser el que són. Són dones lliures que poden escollir el camí que volen seguir i la religió en què creuen. No parlem de fa 600 anys, parlem d’aquí i ara. Aquí i ara la dona-individu escull per si mateixa.
  5. Per contra, les dones musulmanes pateixen la pressió de grup. Si desafien les regles de grup, no només arrisquen ser mal vistes, criticades, menystingudes; arrisquen molt més.

Així doncs, que el senyor Amorós i aquestes esquerres, tan progressistes elles, no juguin com “trileros” a enganyar-nos a tots, sobre la possibilitat de “lliures” eleccions que no són altra cosa que imposicions i un ferotge masclisme que anul·la les dones. Mentre que ciutats i ciutats franceses van afegint-se a la prohibició del burquini, mentre a diferents països musulmans[1] cada cop més gent protesta pel radicalisme fanàtic del nou feixisme, que no vinguin a vendre sopars de duro. Perquè al darrere de tanta “tolerància” i tant esperit “liberal” hauríem de preguntar-nos quin és el guany real que hi ha en tot el tema. I el guany real bé podria traduir-se en vots i suports.

Recorden qui ha clamat recentment per “regalar” la nacionalitat catalana?

El diputat d’ERC, Joan Tardà, ha defensat que “les famílies dels catalans que són secularment catalanes, els catalans que ho són d’ençà fa trenta o quaranta anys, o els catalans que tan sols estan arribant a casa nostra, tots són iguals en el moment fundacional de la República”.

“Tardà defensa la nacionalitat ‘per a tothom’ en el cas d’independència”.

Des de quan la nacionalitat es dóna sense demanar-la? A tothom qui viu en un país? Ni en els més avançats del món. Hi ha una sèrie de condicions a complir SI, i només si, vols accedir a la nacionalitat d’un país. Residència demostrada durant anys, integració, coneixença del país i, molt important, innegociable, acceptar la Constitució i forma de vida del país. Cosa que entra en col·lisió directe amb el sistema teocràtic musulmà.

Per què, per quines set ciències, aleshores Tardà i altres volen regalar la nostra nacionalitat pel sol fet de viure en aquesta terra? Quan molts ni la demanen? Hi ha alemanys que porten tota la vida vivint i treballant a Catalunya i no demanen la nacionalitat. Japonesos i coreans que ja porten prop de 40 anys. Equatorians, colombians, peruans, de fa uns 30. El que volen és legalitat, treballar, un sostre, tirar endavant. I segueixen sent alemanys, japonesos, russos, coreans, equatorians, peruans… Quina és la diferència entre aquests residents integrats d’una manera o un altre i els catalans de nacionalitat?

El vot

Medio millón de musulmanes se ha acomodado en Catalunya. En Barcelona, específicamente, las medidas municipales promueven la incorporación de la comunidad musulmana en la sociedad barcelonesa. Vestir hijab, orar en la mezquita, contar con menús halal, son parte del dia a dia de Barcelona.
Por eso les recomendamos establecerse en Barcelona. Convenientemente la municipalidad está trabajando para habilitar 31000 viviendas desocupadas para ponerlas en alquiler social. Hermanos, regresen a Al Andalus nosotros estamos pendiente de todo y los ayudaremos con cualquier duda que tengan.

Restituir la santidad en Al-Andalus.

Mig milió. I sumant. Està tot dit.

Mentre el vot s’està desplaçant cap a posicions més conservadores i tradicionals, davant dels canvis que vivim, un fet completament natural, una reacció instintiva de protecció de les formes de vida conegudes i acceptades per la població original, on van a pescar nous vots les esquerres, per compensar, per pujar? No només a Catalunya sinó a tota Europa?

Les esquerres ens voldran explicar un nou relat, que tot desplaçament a posicions conservadores és igual a feixisme, a xenofòbia. Fals. La xenofòbia és el que és, l’odi pertorbador a l’estrany. La paraula clau, aquí, és l’odi, una emoció extrema. El feixisme el tenim davant i no sembla que molts el sàpiguen reconèixer. La dreta democràtica que té aquests atributs de conservadorisme, d’aferrar-se a les tradicions, no és xenòfoba, no és feixista. Estimar una cosa no significa odiar un altre. La dreta democràtica, civilitzada, defensa uns valors coneguts, oposa el que és antic al que és nou perquè és la seva naturalesa. Ni tot el que és antic és dolent ni tot el que és nou és bo. Aquesta tensió, dialèctica, de tota la vida, entre el que és nou i el que és antic, ajuda a mantenir l’equilibri. Uns són massa immobilistes i els altres massa trencadors. Als setanta, els revolucionaris d’aleshores, teníem molt clar que el maniqueisme no és bo. Actualment és sorprenent com d’infantils que s’han tornat molts en divisions de blanc o negre. Fa pudor de totalitarisme, a radicalització. Però pot reduir-se tot als interessos personals i de grup. Sumar vots, sumar poder. D’això es tracta.

Llàstima que, com sempre, res de polítiques noves sinó la història més antiga del món: l’ànsia de poder i control continua sacrificant els valors ètics i la veritat.

I la tragèdia és quan la dreta civilitzada cedeix i tria entre radicalitzar-se o immobilitzar-se sense tenir clar quin ha de ser el seu discurs. De les dues maneres, guanyen els fanàtics.

[1] “El vel és insuportable” (novel·lista iraniana Chahdortt Djavann). “Let Iranian Women enter their stadiums” (Darya Safai). Dones iranianes publiquen fotos seves, melenes al vent, com a protesta. L’any passat 3,6 milions de dones van ser multades, arrestades o amonestades per no portar vel a l’Iran.

1 COMENTARI

  1. Posar l’Iran com a pais d’exemple en relació al vel… és bastant poc objectiu. Al món hi ha milers de musulmans, i milers de països de cultura àrab o religió musulmana. És curiós que sempre ens basem en els mateixos exemples…. Moltes dones porten vel o van amb banyador de cos sencer (la paraula burkini ja té un sentit corrosiu d’entrada) perquè volen. Sí, perquè volen. El que passa és que des de les nostres posicions blanques i occidentals no som capaços d’acceptar que elles són subjectes actius, amb veu i discurs propi, i amb capacitat d’organitzar-se si així ho creuen.

FER UN COMENTARI