El català, llengua de Catalunya

Publicada: 28/08/2016 14:36h

Perquè quedi clar d’una punyetera vegada, senyors Reyes i Rufián. Les qüestions de la república catalana s’han de debatre, no girar cua, marxar i imposar condicions sense diàleg.

captura piulada eduardo reyes sobre els drets del castella a Catalunya ago 2016

Què passa amb els drets dels catalanoparlants?

Doncs aquesta és la qüestió a debatre, justament. Si els representants de Súmate tenien assumit que castellà i català serien cooficials a Catalunya, mal fet. O algú els ha enganyat, perquè aquesta qüestió, qüestió clau, s’haurà de debatre perquè també han d’existir els drets dels catalanoparlants.

I és que la qüestió és molt senzilla:

  1. Els catalanoparlants no podem viure en català les 24 hores del dia. A menys que ens aïllem, en un moment o un altre haurem d’utilitzar una llengua estrangera. No només una llengua estrangera; una llengua d’imposició. I els senyors de Súmate, amb tot el que s’ha arribat a parlar, ho saben de sobres, que el castellà és llengua d’imposició.
  2. Els castellanoparlants poden fer vida les 24 hores del dia, set dies a la setmana, mes rere mes, fins a arribar a castellanoparlants que fa seixanta anys que viuen a Catalunya i mai han parlat en català. Aquesta és la famosa discriminació de la qual parlen tant el PP com Ciudadanos. Just al revés del que diuen.
El castellà també és llengua de Catalunya

Fals. El castellà és la llengua de l’antic regne de Castella i Lleó que s’ha anat estenent i, molt important, imposant, a la resta de llengües.

Més. El castellà està tan present a la societat catalana, omnipresent, no fa ni un segle, després d’acabada la guerra civil, gràcies a la immigració massiva de gent de tota Espanya cap a Catalunya. Abans de la guerra, malgrat les prohibicions i les imposicions, el català continuava sent la llengua de la terra. Tant parlava català un obrer de la fàbrica, com el pagès, com l’amo d’una empresa tèxtil o un burgès ben acomodat. No tan sols està ben documentat, sinó que els que tenim ja una edat podem recordar la gent gran, com la més senzilla s’expressava amb molta dificultat en castellà perquè no hi estaven acostumats. A Barcelona també. Abans de la guerra civil sí que haguessin tingut raó aquests busca-raons de Ciudadanos i del PP, que hi havia gent que no parlava ni entenia en prou feines el castellà.

Així que no vingui dient ningú, ni que sigui el vicepresident, senyor Oriol Junqueras, que el castellà també forma part de Catalunya. És així des de fa 75 anys per imposició, per immigració i per prohibició, un còctel explosiu que ens ha portat on estem. El castellà és omnipresent a Catalunya d’ençà de la guerra civil, setanta-cinc anys. Són molts? No són res al costat dels mil anys del català, la llengua que s’ha anat desenvolupant de manera natural al nostre país.

Als castellanoparlants podem tranquil·litzar-los, en aquest punt crec que la majoria estarem d’acord, que no els hi farem el que ens han fet a nosaltres. Que el català sigui la llengua oficial de Catalunya no vol dir que comencem a prohibir el castellà.

  • No crec que tinguem cap problema, ni un, ni l’hem de tenir, per incloure en el currículum escolar el castellà com llengua i literatura.
  • No crec que hi hagi cap problema per continuar rebent el senyal de tots els canals espanyols en obert. Tampoc farem el que ens fan als Països Catalans, no deixar que els programes catalans els puguem veure i compartir.
  • No hi ha d’haver cap problema en fer teatre en castellà. A nosaltres ens han prohibit repetidament des del maleït Decret de Nova Planta, fa més de tres segles, poder tenir el nostre propi teatre en la nostra pròpia llengua. No ho farem, no farem el mateix. Per descomptat que no.
  • No perseguirem a ningú i els hi exigirem: “Parlà en català, collons!”.

però hauran d’entendre que a la República de Catalunya, l’idioma oficial és la llengua pròpia, l’autòctona. Que algun dia els catalanoparlants puguem viure les 24 hores del dia en el nostre idioma. Que mai torni a ser un problema parlar en la nostra pròpia llengua.

Tan difícil d’entendre és això? Cada cop que algú reivindiqui els drets dels castellanoparlants, recordeu-ho. Els catalans NO podem viure plenament en català, tenir normalitzat el nostre idioma; els castellanoparlants, a Catalunya, si poden viure en castellà, la llengua del país veí, passant de la nostra llengua i cultura. I porten fent-ho des del 1940.

Ho entendran els senyors diputats, que tant s’emprenyen a la mínima que senten que hauran de cedir una miqueta? Què passa? Que valoren tan poc la llengua i cultura d’aquest poble com la gent de Ciudadanos, PP, Comuns…? Volen tots els avantatges, que són moltes, però no volen acceptar el que és el nucli fort de la necessitat d’independència? Afirmar-nos com a poble, mai més sotmesos? Qui són, aleshores, els intolerants? La independència, per tant, només rau en interessos econòmics, com també sembla ser per la senyora Surra? No va més enllà? La senyora Surra, el senyor Pisarello, fa quatre dies que són aquí i poc poden entendre del “problema català”, si hi ha tants espanyols que tampoc ho entenen per tota la tergiversació i mala fe històrica, però la gent de Súmate són els dels seixanta anys. Potser que comencin a entendre quina és la lluita del poble català. A voler entendre-ho.

FER UN COMENTARI