Referèndum? Quin referèndum?

Publicada: 08/07/2016 07:41h | Actualitzada: 10:20h

Com anàvem dient ahir…

Ahir ja deia que estava cansada de repetir i anar sumant una suma impossible, infinita, d’atacs, greuges i l’ofec al país i a la seva gent, tota, ofec que cada vegada és més gran i més fort. Arriba un moment que toca dir prou, que tant les persones, en la nostra vida privada, com els col·lectius i els pobles, hem de plantar-nos i dir fins aquí hem arribat. Quan una situació és intolerable, cal canviar-la.

Hem estat anys fent pública i manifesta una situació que vivia larvada al país Qui de nosaltres no teníem coneguts, amics, familiars, que eren independentistes de tota la vida? Però es vivia de portes endins, pràcticament en la clandestinitat, sense atrevir-se a parlar clar, desconfiant els uns dels altres, fins que aquest neguit, aquesta ànsia de llibertat s’ha fet palesa en els darrers anys.

El referèndum tenia sentit al començament, tot clar, ben fet i amb tranquil·litat, a l’escocesa, però davant nostre tenim un Estat i una gent que ens consideren enemics, ens han declarat la guerra. I la guerra no se soluciona amb referèndums. Perquè, farem la pregunta evident, real:

Vols quedar-te a l’Estat espanyol i seguir sotmesos mentre ens putegen i, putejant-nos, s’autodestrueixen ells mateixos, o vols declarar la república independent de Catalunya?

Però està passant una cosa molt curiosa. Gent que, al llarg d’aquests anys, estaven clamant tots junts per la independència, ara, de sobte, s’observa que quan parles de fer la Declaració, els hi agafen tots els mals. “Com ho farem?” “Amb quins diners?”S’han de pagar les factures, el col·legi dels nens…”

Sembla que per una part de la gent no ha servit de res totes les dades compartides, totes les anàlisis, totes les evidències. “Com ho farem?” “Amb quins diners?”. Doncs amb els que ja no subvencionarem l’Estat espanyol, per exemple.

Si no ha servit per a ells, independentistes que han estat a la Via, a la V i al sur sum corda, com pretenem que valgui pels que no s’han assabentat de res mentre veien Sálvame, Gran Hermano, l’illa dels patracols, a més de programes com els magazines dels matins de periodistes “estrella”, ben alimentats pels dirigents espanyolistes, fent pseudodebats perquè sempre falta contrastar els arguments com cal? Els hi agafa por, els hi agafa el vertigen de veure que ja no són paraules, ja no són proclames, ja no es tracta d’agafar-se les mans i fer-se la foto.

I tenen raó. Com ho farem per viure els primers mesos? Jo no ho sé, no tinc ni idea del que passarà i sóc dels que tenen unes cartes de perdedor, amb moltíssimes limitacions, però sé una cosa. Si has de morir, val més que sigui ràpid. O és que preferim l’altra alternativa, que és:

  • Voler viure sempre amb l’ai al cos.
  • Que en dos anys no puguin pagar part de les pensions actuals. Tants votants pensionistes que volen ser espanyols pel damunt de tot, de debò volen veure’s retallades les seves pensions, veure desaparèixer les pagues extres, aquestes que l’Estat espanyol no podrà pagar dins de dos anys?
  • Esperar a veure com encara retallen més els drets dels treballadors. Que si retallen el Sou Mínim Interprofessional (SMI). Que si treuen el SMI perquè els empresaris paguin el que vulguin per la feina que vulguin i l’horari que vulguin, al mateix temps que certs elements que haurien de defensar els treballadors, dirigents de Sindicats, s’ho miren mentre s’estan endrapant plats d’escamarlans.
  • Esperar a veure com els autònoms, els professionals, els emprenedors s’ofeguen un darrere l’altre i han de tancar portes per l’ànim rapinyaire i castrador de l’Estat espanyol, més propi d’etapes medievals que d’una societat justa i civilitzada.
  • Que els empresaris ambiciosos es trobin amb les ales tallades per no tenir infraestructures pròpies del segle XXI i anar sobrats de burocràcia segle XIX (“vuelva usted mañana, a ver si tiene suerte”)…

Volem ensorrar-nos de mica en mica, o donem el pas endavant?

Pregunteu-vos-ho. Quan serà el moment de donar aquest pas endavant? Doncs cap moment millor que ara mateix perquè ha quedat palesa l’ànsia d’ensorrar-nos. I sense preguntar si ensorren un espanyolista o un independentista. Perquè la sanitat ens afecta a tots, les infraestructures ens afecten a tots, els impostos ens afecten a tots. La llengua no, per a defensar la llengua i la cultura ja som molts menys. A més de la meitat de la població de Catalunya no els importa. Una pena. Un fracàs de les polítiques que s’han dut endavant fins ara a Catalunya. Quants catalans sabíem fa deu anys, per exemple, l’origen del parc de la Ciutadella? Que al segle XIX van construir una ciutadella militar, no per defensar als ciutadans, sinó per tenir-los vigilats, controlats i atemorits? “El problema catalán” li feia més por a Felipe González que el terrorisme etarra, són les seves declaracions als anys vuitanta, declaracions que, aleshores, no vaig entendre i em van fer mal, a mi, votant socialista.

Les pràctiques de presumpta corrupció que persegueixen a Catalunya són les pràctiques, corregides i augmentades a tot l’Estat espanyol. I com el mal ve d’aquesta terra de cacics, no farem mai net si no ens separem. Justament al contrari del que diuen aquestes esquerres glorioses, tret d’ERC. Oblideu-vos, la revolució no es farà a Espanya, terra de submissió. Persegueixen un cas, a un tal Bagó, quan falta fa preguntar-se a qui no s’hauria de perseguir. Bagó és l’excusa (qui diu Bagó, pot dir qualsevol altre) per no fer el pas endavant i continuar instal·lats en la queixa i en una revolució de paraula, no de fets. Bagó, i és el que mai va veure el diputat Albano Dante, perquè el senyor Dante és curt de vista i llarg d’ambició, és només un símptoma, una cueta del problema real.

Evidentment, quan tot això ho diu qualsevol de nosaltres, gent del carrer, no té més importància. És possible que no es faci el pas endavant, és possible que la independència sigui només una paraula, una bandera, que mai es materialitzi perquè agafa por a l’hora de la veritat. La sensació de buit és insuportable.

Aleshores, els individus com jo, les pucetes, hem de començar a pensar en el pla B, què fem si a tota aquesta colla els hi agafa mal de panxa a l’hora de la veritat i prefereixen deixar que el país i la seva gent, independentistes i no independentistes, vagin morint de mica en mica, ofegats, humiliats i arruïnats?

Pla B perquè més enllà de salvar la pell també ens importa la dignitat. Ja vaig dir fa molt que feia falta que em defensessin, com a catalana, el meu bon nom, que no sóc ni criminal, ni terrorista ni genocida, com ens diuen tota aquesta colla d’impresentables, des de polítics als seus missatgers, periodistes i tertulians de pa sucat amb oli. O que, sent gent preparada i que podrien ser bons professionals, volen continuar amb bons sous i bon estatus i això no és gratis.

Tinc dret al meu bon nom, a la meva dignitat, a no ser acusada falsament de crims gravíssims i, com tots nosaltres, estic indefensa perquè és el mateix Estat que afirma que sóc ciutadana seva qui m’ataca. En el mirall pervers d’aquest Estat jo sóc la criminal. La DUI és l’única resposta davant de tanta indefensió, de ser tractats com enemics. Però si tant costa fer el pas endavant i defensar la nostra dignitat com a poble, aleshores alguna forma s’haurà de trobar per deixar de ser maltractats per un Estat que no ens respecta.

A mi no em tornaran a dir que parli en cristià, que arameu encara no sé. Em tenen molt farta de no respectar la meva llengua a la meva terra. Em tenen molt emprenyada en adonar-me que sé tan poc de la història i els fets, tota la cultura, de la meva terra, el meu país, perquè ens la van suprimir i pertanyo al grup de gent que va quedar aïllada, famílies atemorides per sempre després de patir pèrdues molt doloroses, on els pares no parlaven en prou feines del passat, trencant la tradició tan humana de transmetre la cultura i tradicions de pares a fills. Aquella era la Catalunya silenciosa. Silenciosa, silenciada. Amb la meva edat  i tinc milers de preguntes, moltes que no seran contestades.

Em nego a anar continuant la farsa. La queixa, escalfar-nos per després quedar-nos com abans, frustrats i desvalguts. Anar especulant amb RUIs, TUIs, i tot l’abecedari, quan el que toca és la DUI. Quan aquells que tenen el poder per tirar endavant, els “felpudos rojos” es decideixin, que avisin. Jo estic de reformes.

FER UN COMENTARI