🎼“C’era una volta una gatta che aveva una macchia nera sul muso e una vecchia soffitta vicino al mare con una finestra a un passo dal cielo blu…” 

La Francesca cantava a plens pulmons, seguint el ritme amb la cullera. Acabava de preparar el tiramisù i la taula estava plena a vessar de safates monoporció que esperaven que se les ultimés. Va agafar el cacau i va vessar-ne una part en el colador. El so del timbre li aturà el braç enlaire.

–”I qui serà ara?”

Va buscar un espai lliure enmig del caos de la taula per posar-hi el colador i va agafar un drap per netejar-se les mans brutes de crema. Algú tornà a trucar al timbre.

–”Un moment, arribo!”

La Francesca va obrir la porta i es trobà al davant dos policies, un al voltant dels quaranta anys i amb la panxa prominent, i l’altre molt més jove i molt més prim. El més gran encara tenia el dit enganxat al timbre.

–”Li agrada tant aquell timbre, general? Si vol, l’hi busco a Google així el pot emprar com a so de trucada.”

El militar la mirà de cap a peus amb una ganyota de menyspreu i amb esguard investigador. Va portar la mà dreta a la visera, tes com un pal.

–”No sóc general! Sóc l’oficial Palmas i el meu company és el policia Lai.”

Assenyalà ràpidament el coŀlega més jove que va treure’s el barret i va adreçar-li un somriure tímid.

–”Endavant, comandant, passeu…”

Els dos homes entraren i la Francesca els va conduir fins a la cuina.

–”Ho sento, però aquí no hi ha gaire espai, i també hi ha una mica de desordre perquè estava cuinant. Però seieu, no us quedeu dempeus”, va dir apropant-los dues cadires.

–”Inspector, segui. Vostè també, guapot, no es quedi així com empalat. Us fa res si, mentrestant, acabo amb el tiramisù?”,  i va tornar a espolsar les safates amb el cacau.

El jove, amb les orelles vermelles per la vergonya, va agafar una cadira però fou aturat per la mirada severa del superior. Va deixar el seient i va posar-se a l’ombra del coŀlega.

–”Miri, senyoreta, anem al gra. No som aquí per perdre temps, sinó per feina.”

Francesca va somriure portant-se una mà a la boca.

–”De debò? Amb aquesta indumentària, no m’ho hauria pensat mai…”, i va fer l’ullet al més jove, que va haver de girar-se per retenir una rialleta.

L’oficial va enrigidir-se més encara, donant senyals de nerviosisme.

La Francesca deixà de somriure de sobte, va posar el colador a la taula i el mirà intensament.

–”Llavors, capità, digui. Quin bon vent l’ha portat fins a casa meva?”, i es va apropar al militar, reptant-lo amb la mirada.

L’oficial Palmas no s’esperava la reacció de la Francesca que, en aquell moment, tenia els ulls estrets com dues escletxes i la respiració sibilant, gairebé un bufec. Va fer uns passos enrere aixafant els peus del jove company i va recuperar ràpid la seva postura. Va girar-se cap al Lai que mirava la mestressa, captivat i embruixat.

–”Lai, sempre estàs enmig!”

El jove es desvetllà i començà a balbucejar.

–”Sí, sí… ofi… oficial. Ho… Ho sento.”

L’oficial es va tornar a fixar en la Francesca. Va notar que, al cap de pocs segons, alguna cosa en ella havia canviat. Els ulls tornaven a ser els de la noia que els havia obert la porta, i també la respiració semblava normal.

“Ha estat com tenir al davant una altra persona”, va pensar Palmas incrèdul, “No és possible, m’estic deixant impressionar per aquesta… per aquesta…”

Palmas es va arreglar el coll de la jaqueta i el nus de la corbata, tossint per tornar a donar-se to.

–”Senyoreta, som aquí perquè han arribat unes denúncies a la comissaria sobre el nombre exagerat de gats que vostè tindria en aquesta casa. Els veïns s’han queixat per les miulades contínues i per l’olor de les bèsties…”

–”Com els ha dit???”

Les pupiŀles de la Francesca es tornaren dues escletxes i aquesta vegada la sibilicació fou substituïda per un gemec lamentós, i els dits s’arquejaren esgarrapant la fusta de la taula.

Els dos policies tornaren enrere per instint, apropant-se l’un a l’altre, com per cercar protecció.

–”Senyoreta… no ha de… no ha de reaccionar d’aquesta manera. Nosaltres estem fent el que ens pertoca, hem de controlar que tot vagi bé i després la tornarem a deixar als seus pastissos.”

Els músculs facials de la Francesca es relaxaren i les pupiŀles tornaren rodones. Va encaixar les mans entrellaçant els dits per tornar a allargar-se’ls lentament.

–”Tinent, si s’atreveix un altre cop a fer servir aquella paraula parlant de les meves criatures, el transformo en un sorià.”

La Francesca no baixà la mirada mentre ho deia i l’oficial va haver de fixar les safates de tiramisù. Va buscar el suport del seu jove coŀlega, però el seu esguard buit i aniquilat no prometia cap ajuda.

–”Senyoreta, no volia ofendre-la, li demano disculpes. Només li deia que les queixes dels veïns concerneixen les insuficients condicions higièniques dels a… de les seves criatures, i voldríem la confirmació o no d’aquesta situació lamentable en la qual vostè, tot i no voler-ho, s’ha trobat.”

–”Si es refereix als senyors Rossi, la situació ja està solucionada. Justament aquest matí, els senyors m’han avisat que marxaran a viure a casa de la filla i no tornaran mai més al seu pis.”

–”Ara entenc per què no contestaven ni l’intèrfon ni el telèfon”, va dir el policia Lai.

–”De tota manera, la denúncia ja ha entrat a registre i voldríem poder mirar on heu coŀlocat els gats i també les seves condicions, així posarem la paraula fi a aquesta història.”

–”Uf, sou molt avorrits. Està bé, anem, prou d’aquestes ridiculeses.”

La Francesca s’enfilà pel passadís, cap a una porta petita. L’obrí i es va girar vers els dos policies que no s’havien mogut de la sortida de la cuina.

–”Em seguiu o hem d’esperar la nit?”

Els dos agents es van moure a l’uníson, seguint la noia amb cautela. Fora de la porta, una escala de ferro conduïa al jardí del darrere. La Francesca va baixar-la xiulant mentre els policies llançaven mirades perdudes al seu voltant.

Al final dels graons, hi havia un jardí molt ampli, amb l’herba alta una trentena de centímetres. La Francesca féu un parell de passos i va batre les mans tres vegades. Per un instant no va passar res i els dos homes es miraren dubtant de la salut mental de la senyoreta. Però, de cop i volta, l’herba començà a moure’s i unes quantes orelletes punxegudes van aparèixer enmig del fullam, seguides per desenes, centenars, milers de gats de totes les races, de tots els colors i de totes les dimensions. Les cares dels dos policies passaren de la sorpresa al xoc, les boques s’obriren incrèdules i els ulls com unes taronges no van poder amagar l’estupor. La Francesca s’agenollà i amb veu meŀlíflua s’adreçà als gats.

–”Com estan els meus nens meravellosos?”

L’exèrcit de gats envoltà les tres persones, amb les cues que s’enfilaven entre les cames, amb els caps que fregaven, miulant i roncant. Les miulades eren continuades, un cor imperible i estrident, un so grinyolant i agut. Els dos policies es van quedar immobles, sense saber què fer. La Francesca va continuar acaronant els gats i va preguntar a l’oficial:

–”Llavors, li sembla que les meves criatures no estiguin bé? Són com fills per a mi, no podria mai tractar-los malament.”

L’oficial no podia fer ni un pas, ofegat per la marea infinita de felins.

–”Senyoreta, s’adona de quants són? No pot tenir tots aquests gats, és contrari a la llei!”

–”És el mateix que deien els meus veïns, però estic segura que ara ja no ho pensen.”

S’apropà a una parella de gats que es quedava més enllà, separada de la resta dels animals, i va acaronar el cap dels dos felins que intentaren desvincular-se del gest afectuós.

–”Oi que sí, estimats veïns?”

Palmas intentà moure les cames i alliberar-se de les desenes de cues que s’encaixaven entre els seus pantalons, mentre el jove policia, amb un somriure idiota, va seguir mirant la Francesca, impassible i estàtic.

–”Senyoreta, vostè no pot acollir tots aquests gats. Totes aquestes bèsties juntes…”

La miulada es va interrompre de sobte, substituïda per un silenci sepulcral. Tots els gats s’aturaren, com immortalitzats per una foto, amb la mirada fixa vers la Francesca. El somriure del jove policia va desaparèixer mentre l’oficial intentà posar remei a l’error.

–”No, és a dir, no volia dir bèsties, volia dir animals, no em malinterpreti…”

La Francesca encara estava agenollada enmig dels felins, donant l’esquena als dos homes. Enmig del silenci total, només se sentia un bufec prolongat.

–”Jo no et malinterpreto, ets tu que no m’has cregut, jo t’havia avisat.”

La Francesca s’aixecà i va batre les mans tres vegades. Un bloc únic, un únic mantell de pèl, una única entitat va moure’s i va envoltar els dos policies. Només un instant per envoltar-los completament. Ni un crit, ni un lament. Només un bufec prolongat.

Uns dies després, la Francesca va baixar l’escala de ferro per anar al jardí. Xiulava, com sempre. Va batre les mans tres vegades i de l’herba començaren a sortir desenes, centenars, milers d’orelletes punxegudes, seguides per desenes, centenars, milers de caps felins.

–”Com esteu, fills meus?”

Els gats es van fregar contra les seves cames, roncant i miulant. Un gat jove s’enfilà entre les seves cames intentant cridar la seva atenció. La Francesca li va acaronar el cap amorosament.

–”Hola guapot! On s’ha amagat el teu amic?”

El gat adreçà el morro vers la paret, a uns metres de distància, on un gat sorià, amb aire de fanfarró, la mirava de reüll…

Sorià

COMPARTIR

FER UN COMENTARI