Els imbècils compleixen la llei

Publicada: 13/07/2016 21:57h | Actualitzada: 22:01h

El primer cop que vaig visitar Londres, allà per l’any 1978, vaig constatar que jo no era burra. El sentiment de no ser prou espavilada, de fer l’imbècil, em començava a picar molt a la meva estimada terra. Acostumada a gent que se saltava les cues, que es feia el viu fos al cinema o al mercat, que no deixava passar al carrer ocupant tota la vorera, que col·lapsava les escales del metro, els carrers i avingudes perquè “jo sóc així de maco”… Sabeu que un antropòleg anglès que va escriure sobre el seu primer treball sobre el terreny a l’Àfrica, a una antiga colònia francesa, va definir el que era una “cua francesa”? I en què consisteix una cua francesa?, preguntareu. Jo també vaig preguntar-m’ho abans de continuar llegint. Ho explica d’aquesta manera:

Vaig anar al negociat a tramitar uns papers abans que obrissin. Havia de fer cua perquè ja havia molta gent esperant però no havia calculat que era una cua francesa. Finalment, van obrir la finestreta i aleshores tothom va arremolinar-se al voltant del funcionari.

Vaig esclatar en una riallada. Home de Déu! Això no és una cua francesa; això és una cua espanyola. O catalana, donat el cas.

Doncs bé, al famós tube de Londres ja va quedar-me clar que el meu lloc era a Anglaterra. Tota la gent fent una sola línia a les escales mecàniques, deixant via lliure als que volien pujar per anar més de pressa. I així tot. Ningú se saltava les cues. Una cua anglesa. No, jo no era burra, no sóc burra, només que m’he equivocat de país.

No estic molt segura que farien els meus amics anglesos amb el merder que tenim actualment amb el tema dels manters, però juraria que serien més expeditius. “La llei és per a tothom, my dear”.

Aquí tenim la gent barallant-se per l’atribució de culpes. No parlen de responsabilitat, mai es parla de responsabilitat, es parla d’això tan catòlic que és la noció de culpa. “Els culpables són els compradors”, “no haurien de comprar”. Després hi ha un altre sector que diu, “nooo, els culpables són les màfies (alguns afegeixen la procedència, exercitant un racisme selectiu; unes procedències sí que es poden assenyalar, unes altres no) que trafiquen amb mercaderies il·legals”.

La qüestió és que tothom és responsable, així de senzill.

  1. Fabricants i traficants de falsificacions, contraban, i mercaderies il·legals de tot tipus.
  2. Venedors irregulars, que desenvolupen activitats comercials sense cap mena de permís, tant per l’espai que ocupen, com per l’activitat, com per les mercaderies que ofereixen sense cap mena de garantia (a qui anireu a queixar-vos si us surten butllofes per un tint d’unes sabatilles que resulta ser tòxic?).
  3. Compradors, consumidors finals, que saben perfectament, al menys els d’aquí, que tant mercaderia com venedors estan vulnerant un munt de lleis.

Per descomptat que no hi ha cap persona il·legal, quina bajanada és aquesta? Però sí que hi ha activitats il·legals i delictives. I en aquest cas no tenen ni la vergonya d’amagar-se. Serà perquè saben que tenen suport des d’instàncies que haurien d’estar vetllant i arbitrant pel compliment, no diré la llei, que sembla que no agrada al temperament més o menys àcrata dels catalans, sinó pel compliment de les regles del joc. Perquè aquí uns juguen al parxís segons la normativa i n’hi ha d’altres que juguen al joc de “jo poso les regles i tu et fots”. La cua francesa, espanyola, catalana, mediterrània, que és el can Pistraus, el desori, allò de campi qui pugui…

I així anem a petar a la història de sempre. Els de dalt que tenen la llei per aplicar-se-la als seus súbdits mentre ells fan i desfan a voluntat. I grups de baix que, com el típic picardiós, s’espavilen burlant la llei. I al mig, com la cansalada d’un entrepà, els imbècils que complim les regles de joc. I pobres de nosaltres, a sobre, si no ho fem!

S’han de buscar solucions per un problema que han deixat créixer massa però qui pensi que les solucions són unes banderoles, avisos i recordatoris o és molt curt o ens pren el pèl. Diu na Colau que la solució és difícil i que no es pot esperar resoldre-ho per aquest any. Doncs no és tan difícil. Les mercaderies il·legals normalment es confisquen. I als reincidents, se’ls multa. També es multa als compradors. I es va a l’origen, als traficants de mercaderies il·legals i també es confisca tot el material que es troba, a banda de practicar les detencions que siguin oportunes.

Mà dura? Legalitat. Protegir els interessos de tots. Que, quina gràcia li farà, senyora, patir una distensió plantar, dolorosa, per portar unes sabatilles mal fetes? Ha passat. Es compleix la vella dita: “lo barat surt car”. I no diguem ja la permissivitat. Acaba en caos.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI